Paulo Coelho ha demostrat aquesta setmana que, gràcies a Twitter, es pot esdevenir una barreja de Roberto Carlos -el cantant que volia tenir un milió d'amics- i Francisco Umbral -l'escriptor que només volia parlar del seu llibre-. L'autor brasiler, ja prou conegut, ha decidit impulsar encara més la seva popularitat prometent que pagaria un sopar a 10 persones a Barcelona si arribava als tres milions de seguidors: el milió de Roberto Carlos és una misèria des que les xarxes han disparat la inflació d'amics. Amb aquest incentiu, ràpidament ha arribat a aquests tres milions de followers, i llavors, pam, ens ha col·locat el seu llibre: com que és molt difícil triar 10 persones entre tanta gent sense conèixer-les, demana als interessats que llegeixin un capítol determinat d'un determinat llibre seu -perdoneu que no m'afegeixi a la publicitat- i que el comentin al seu blog. Entre els esforçats que passin per aquesta gimcana, n'elegirà deu amb un programa informàtic que li farà de mà innocent. Insisteix força que "només" pagarà el sopar, que no els passi pel cap incloure-li a la factura el preu del bitllet d'avió i l'hotel dels que es desplacin expressament a Barcelona per assistir a l'esdeveniment. La puntualització fa pensar que té un pressupost ajustat i que, per això, limita la invitació a deu persones en lloc de convidar-ne dotze, una colleta molt més apropiada per a un Sant Sopar en honor del mestre i guia. Estic convençuda que Coelho farà el sopar i que li sobraran candidats, perquè al món hi ha de tot. Una altra cosa és quina mena d'ego s'ha de tenir per fer aquesta mena de convocatòries basades en el culte a la pròpia personalitat. I quines ganes s'han de tenir de patir un desengany com una casa de pagès per apuntar-s'hi: si algú t'agrada o t'interessa de lluny, la xarxa és l'acostament màxim recomanable. I, pel que es veu, fins i tot això és massa.
