Mèdia 09/03/2014

Neus Bonet: “El dret a la informació és tan important com el dret a l’educació”

i
àlex Gutiérrez
3 min
Bonet ha agafat el relleu de Josep Maria Martí al capdavant del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

La nova degana del Col·legi de Periodistes edita i presenta l’informatiu del migdia de Catalunya Ràdio. Ha estat també cap de programes i conductora del magazín matinal d’aquesta emissora.

Inscriu-te a la newsletter Sèries Totes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi

Assumeix el deganat en un moment de màxima incertesa sobre el sector. Quines seran les prioritats?

Jo no vinc de nou, fa quatre anys que sóc vicedegana. Així que voldria consolidar coses que hem fet aquest temps, com ara el centre de formació. Hem d’ajudar la gent més jove. M’ho prenc com un compromís personal: ho dec socialment. Vaig tenir l’oportunitat que fessin mestratge amb mi, així que m’agradaria, d’aquí quatre anys, donar les claus del Col·legi a la gent més jove.

¿Tothom ha de poder exercir el periodisme?

Si tens clar que és vocacional, que t’ha d’agradar molt, que és un ofici i que no et faràs ric, per què no?

No defensa, per tant, la col·legiació obligatòria.

No. Però una de les coses que volem és que es tornin a obrir les moratòries perquè els que no van tenir l’oportunitat de col·legiar-se com a llicenciats puguin fer-ho si ho volen. El Col·legi és una cosa voluntària: la gent que hi és té ganes de transmetre el seu coneixement i aportar idees.

¿Les universitats generen massa llicenciats en periodisme?

El Col·legi colla en aquest sentit: ¿totes les facultats han de tenir una llicenciatura o un postgrau de periodisme? Reflexionem-hi. Jo crec que no. El mercat laboral no absorbeix actualment gairebé res.

Pateix pel prestigi de la professió?

Travessa un moment baixet. Molts productes identificats com a periodístics no ho són en realitat: hi ha massa confusió. Dignificar la professió significa tornar a les bases. Per això estem revisant el codi deontològic. Ens hem de preguntar, per exemple, per què fem coses a les xarxes que no faríem en el paper.

Què pensa de l’anomenat periodisme ciutadà?

No existeix el periodisme ciutadà. Existeix el periodista-periodista, que ha invertit un temps de la seva vida a aprendre un ofici. Fer un clic amb una màquina no et converteix en fotògraf. Penjar un vídeo a YouTube no et converteix en periodista. No ens hem de deixar menjar el terreny. Nosaltres hem de contrastar la font, comprovar que sigui informació veraç, no saltar-nos les presumpcions d’innocència...

El seu predecessor va voler mediar entre empreses i treballadors, ara que els ERO estan a l’ordre del dia.

Jo recullo el testimoni de mediar en el que puguem. Però no em vull menjar els papers dels sindicats i dels comitès, que per això els han votat els treballadors.

¿Hi ha una separació excessiva entre empresa i treballadors, en uns moments de redefinició del sector?

Estem tots molt despistats, empreses i periodistes. Som ben bé a l’ull de l’huracà. Els pròxims quatre o cinc anys encara anirà més de pressa i encara no abastem a pair-ho.

Des de l’inici de la crisi s’han creat 350 mitjans al conjunt de l’Estat, impulsats pels mateixos periodistes. ¿Això és el futur o un mer pedaç en un sistema de mitjans trencat?

Detecto molta externalització: les empreses ja no volen plantilles. És el sistema americà; allò de “busca’t la vida i ven el teu producte”. Ho notem al centre de formació. El que més ens demanen últimament és com muntar una cooperativa, com liquidar l’IVA, com fer-se autònom, com crear empreses... Un dels projectes és crear un petit viver d’empreses, perquè constato que el que té ganes de fer periodisme s’acaba espavilant.

El periodista cobra bé?

Va per barris, depèn molt. Hi ha nivells de contractació baixíssims. I explotació. Ens arriben ofertes a la borsa de treball que no arriben al salari mínim interprofessional. Com més bé treballa un periodista, de més bona qualitat és la informació que es genera. Però si has de fer 30 peces en 10 minuts...

Treballa a Catalunya Ràdio. Què sent quan li diuen que són uns privilegiats?

Que no és veritat. És una guerra que han començat algunes empreses privades per rebaixar els sous al màxim en un moment de crisi. El dret a la informació és tan important com el dret a l’educació. O la sanitat. No ets gasiu amb un metge si t’ha d’obrir en canal. Ni pretens que et regalin el menjar al súper. Per què pretenem que la informació sigui gratis? Jo pretenc que els periodistes estiguin tan ben pagats com els altres professionals.

stats