Potser el que ara explicaré ja em passava abans, però ara en sóc conscient de debò: ahir vaig viure molts dies en un de sol, en el meu. Aquesta il·luminació s’esdevingué a la plaça de Sant Jaume, on havíem quedat per sumar-nos a altra gent i acompanyar les colles castelleres protagonistes de la moguda Human Towers for Democracy, #up4freedom, #CatalansWantToVote, etcètera, organitzada per Òmnium Cultural.
Omplíem potser una mica més de mitja plaça, però el volum de la presència física tenia aquí una importància relativa. Qui més qui menys consultava el Twitter al seu mòbil (alguns la seva tauleta) amb freqüència i t’anaven passant notícies, comentaris i fotos de les altres concentracions castelleres per tot Europa. Esclar que em vaig fixar en els castells de les colles locals (Saballuts, Minyons, Castellers), però la sensació era de ser present a tot Europa. En algunes ciutats hi tenia amics que assistien a la cosa. En altres, amics del amics. Ens retuitejàvem, favejàvem, comentàvem... Volaven els DMs per dir-se coses més greus, més fortes o més picants.
L’impacte de l’operació
Direu: i ara, què li passa a aquest? No és això, la xarxa? Sí, òbviament és això. Doncs em passa que se’m va fer present que mentre era a la plaça de Sant Jaume en realitat no hi era. Fins a la tarda, assegut a la meva cadira de llegir, no em vaig adonar de tot el que significa aquesta, diguem, operació castellera, del seu impacte. Senzillament, al matí no m’hi havia parat a pensar, tan submergit com estava en totes les places on s’aixecaven tots aquests castells.
Crec que, en realitat, no era a tants llocs al mateix temps, sinó que en vaig estar absent. I em feia dos propòsits. Un, desconnectar-me més sovint i enganyar-me menys pensant que visc simultàniament la meva vida i deu vides més virtuals. L’altre, dir-ho en aquesta columna. Aquest ja l’he complert. Del primer no sé si me’n sortiré.
