1 . Per l'agudesa (i la tendresa) amb la qual retrata el desencaix d'un americà a Itàlia gràcies a diàlegs magistrals com aquest:
-Mentre és aquí potser li agradaria prendre un bany de fang.
-No, gràcies. Me n'he pres un al tren.
-Al tren?
-Sí, me l'he begut. N'hi deien expresso.
2 . Per Carlo Carlucci, un dels personatges més divertits de la història del cinema i la seva llista interminable de cosins que, en teoria, ho poden arreglar tot (extraoficialment, esclar).
3 . Perquè suposa una nova fita en l'exploració de l'estètica lletgista de Wilder. Va fer que l'actriu Juliette Mills s'engreixés deu quilos i a Jack Lemmon li fa ensenyar el cul en una escena ben poc glamurosa. No volia figurins, sinó allò que la publicitat de sabons ens ha ensinistrat a anomenar "persones reals". El film és una comèdia que fa petar de riure, però amaga una amargor per l'alè de la decadència que Wilder feia anys que sentia, a tocar del clatell.
