Compartir informació… i fer que passin coses. És una definició de periodisme que faig servir sovint. Ho acompanyo de diverses imatges: la portada de The Washington Post del 9 d'agost del 1974: " Nixon resigns " [Nixon dimiteix]. Una recepta de maduixes amb xocolata. Una pinya de jugadors del Barça. Etcètera. Són representacions diverses de compartir informació i fer que passin coses: el president dimiteix, les postres són servides a taula, el Barça guanya. Fa deu anys, compartir informació i fer que passin coses estava a l'abast de ben pocs.
L'últim diari llançat a Madrid va consumir uns 70 milions d'euros. Imagini's els costos d'una ràdio o una tele. Avui no. Aquestes barreres d'entrada per compartir informació i fer que passin coses han saltat pels aires gràcies a la xarxa i a les xarxes. "L'auge de l'autocomunicació de masses -explica el sociòleg Manuel Castells-, que augmenta la capacitat que nosaltres, l'audiència, produïm els nostres propis missatges, desafia potencialment el control empresarial de les comunicacions i pot canviar les relacions de poder en l'esfera de la comunicació".
Masses sense entitat
Gosaria dir que aquesta anàlisi és estranya. Entre altres coses perquè les "masses", a la xarxa i a les xarxes, no tenen entitat. A l'inrevés, la xarxa i les xarxes són una llarga cua de varietat, mestissatge, diversitat, pluralisme, confusió i complexitat que desafia totes les teories. És un xou continu d'aquest món líquid -el real- que s'expressa d'una manera que no podíem ni somiar. La "lògica de masses" no el descriu prou bé. Ara qualsevol ciutadà pot recuperar i exercir el dret a la informació, que és seu i no només dels que tenen els recursos per posar-hi carn i ossos. Qualsevol pot compartir informació… i fer que passin coses. Per això m'agrada tant el lema del dossier que demà publica l'ARA ("De ciutadans a usuaris"), però el contrari ("D'usuaris a ciutadans") és també veritat.
