Charles Dana és un pioner de la premsa popular del segle XIX amb el New York Tribune i el New York Sun. És més conegut, però, per la seva dita “No és notícia que un gos mossegui un home, però sí que un home mossegui un gos”. Certament, les notícies són les males notícies. Conflictes, crisi i desgràcies atreuen l’atenció i estimulen el debat, el debat promou la reflexió i la reflexió és motor de canvis. Passa que, molts cops, la negativitat només genera morbositat, xafarderia i desànim. Tot plegat ajuda a vendre continguts però també carrega de pessimisme la vida de les persones. Els periodistes ens defensem dient que només som el mirall de la societat o que les persones el que volen saber és què va malament. Etcètera. Sí, els mèdia som un mirall, però també una lupa, que amplifica aquella realitat sobre la qual s’aplica mentre difumina, desenfoca o amaga la resta. Aquest és l’origen del periodisme positiu. No és res organitzat però dels seus bons propòsits se’n pot treure algun profit. Positive News, al Regne Unit, The Weekend Leader, a l’Índia, Daily Good, Good Magazine i The Good News Network, als Estats Units, proven de promoure alguna cosa que podríem anomenar periodisme de solucions. Fins i tot The Huffington Post té una secció anomenada Positive News i el diari francès Libération publica cada any un número sencer anomenat Libé des solutions. La setmana passada, a Barcelona, es va presentar una iniciativa local en aquesta ona anomenada En Positivo. L’estrella convidada era Gilles Vanderpooten, promotor de Reporters d’Espoirs [Reporters d’Esperança] i autor d’ Engagez-vous! [Comprometeu-vos!] amb Stéphane Hessel, un dels manuals de capçalera del moviment indignat. La idea és que les bones notícies -herois, valors, solucions, innovacions…- milloren l’humor de les persones i el seu comportament. Segurament. Inclino el cap davant la iniciativa, encara que un té tirada a pensar que la gràcia de la vida rau més en la barreja. Bona sort.
