Com ens comentava l'altra setmana el corresponsal de TV3 Joan Roura des del Caire -aquella ciutat que un altre corresponsal, Albert Elfa, hi ha dies que s'entesta a anomenar el Cairo-, "el miratge de la llibertat és el primer que desapareix en les revolucions; torna el que anomenem ordre, d'un tipus o d'un altre". ¿Potser al·ludia a les purgues dictades per Lenin els primers anys de la revolució? ¿O a l'augment desmesurat del preu dels clavells després de la revolució portuguesa? No, Joan Roura es referia que, acabades les manifestacions a la plaça Tahrir, el trànsit hi tornava a circular com abans, amb els mateixos límits de velocitat de sempre.
Si les meves informacions són certes, el límit màxim de velocitat a Egipte és de 90 km/h a les carreteres, 100 en autopistes i 40 en zones urbanes (o 50, segons les fonts). Parlant clar, les protestes a la plaça Tahrir ¿no incloïen un desig legítim dels egipcis d'instaurar uns límits de velocitat més generosos? Enderrocat Mubàrak, el nou govern haurà de redactar una Constitució democràtica que garanteixi els drets civils. Per què es calla que una altra aspiració legítima dels egipcis és un nou codi de circulació? Durant els últims anys, quan els soferts conductors entraven al Caire a les tantes de la nit per una carretera exclamaven exasperats: "Per què m'obliguen a circular a 90 km/h quan podria anar a 120 o a 130! És realment intolerable! Mubàrak, dimissió! Omar Suleiman, vés-te'n a la Llar de Jubilats Sant Jordi!" (Això en àrab, ho adapto una mica.) Unes severes i greus limitacions de circulació viària que, descomptant l'atur, la misèria, la tortura i la falta de llibertats, havien fet d'Egipte un país insostenible, convuls, marcat pel desànim i la desafecció política. Potser els catalans, amb el nostre exemple, d'alguna manera hem animat els egipcis a reivindicar la supressió dels 90 km/h.
Seria molt bonic que fos així.
