Per a què volem el periodisme

Les filtracions fetes per Edward Snowden no són importants. Vull dir que sí que ho són, però no pas tant com allò que Charles Pierce, un periodista de la revista nord-americana Esquire , ha batejat com a "efecte Snowden". D'una banda, governs i Parlaments s'han vist obligats a parlar i explicar-se sobre afers que fins ara procuraven amagar-nos i pensàvem que només es produïen a la Xina, a Rússia, a Veneçuela, etcètera. Ara sabem que també passen als EUA, esclar, i a França, Alemanya, el Regne Unit… D'altra banda, algunes empreses que procuren cuirassar-se sòlidament de la vista pública han decidit, a contracor, passar comptes amb els ciutadans que els confien la seva privacitat i que s'han esverat en saber que aitals empreses col·laboraven secretament amb els governs oferint accés a les seves dades. El jove Snowden també ha tret la son de les orelles a periodistes i mèdia, que han treballat de valent per explicar per quins set sous el govern fica el nas a la nostra vida tan agressivament, en secret, etcètera. Tot plegat és boníssim, saníssim i oportuníssim, perquè augmenta el coneixement dels ciutadans sobre la tasca dels seus governs i el poder de decisió de la gent sobre la cosa pública. En el fons, el periodisme va d'això: d'apoderar els ciutadans amb informació, incorporar-los al debat i facilitar-los l'escrutini dels seus representants. Per a què el voldríem, el periodisme, si no? ¿Per fer numerets judicials com els d'aquest director que disfressa de diari les seves operacions polítiques? Esclar que, prèviament, l'efecte Snowden (la versió local podria anomenar-se efecte Camarga ) demana menys vedetisme i una actitud més assertiva dels mèdia. Com a mínim, que s'adonin que si no volen jugar el seu paper, la gent podem acabar discutint de la cosa pública com ho fan a Egipte. Seria una llàstima, oi?

Més continguts de