TV3 estrenava dilluns Viatge de noces , un programa que recupera històries de matrimonis. Aprofitant la petita història de la parella es pretén reconstruir, amb imatges d'arxiu, el tarannà d'una manera de fer i d'un país. És un espai que ha intentat captar històries boniques i transmetre-les amb tacte a través de la pantalla. Teixir la qüestió identitària a partir del viatge personal al passat. I fins aquí les bones intencions d'un programa que no deixa de ser tele i s'ha d'analitzar com a tal.
Xavier Solà presenta l'espai, conversant amb el matrimoni protagonista i posant la veu en off. Ho fa de manera afectada, impostant un to excessivament dolç i bleda que transmet a l'espectador una sobredosi de cursileria considerable. Diríem que tieteja , i a la tele d'avui això ha quedat antic. El guió cau en l'excés de poètica buida, amb frases com: "Banalitat... quina paraula més alliçonadora..." Solà escolta els matrimonis amb posat preocupat, més com un terapeuta que no pas un periodista. Pel que fa a realització i muntatge el programa es fa estrany: han volgut crear un llenguatge visual propi i peculiar i el resultat grinyola. Fan que el matrimoni actual reprodueixi instants que van dur a terme el dia del seu casament. Els fan ballar al menjador o mirar-se amb complicitat de manera actuada, o fins i tot entrar amb paraigües al restaurant on van fer l'àpat de casament. La diferència amb aquell dia és que no plou, i la performance és ridícula, falsa, teatral. Fan unes posades en escena artificials amb la parella, i els retraten com estàtues o en actituds que no els són genuïnes. El gran dubte és si Solà abordarà a cada programa la delicada pregunta sobre la nit de noces amb el mateix "I què? Com va anar?" Patirem.
Acabes amb la sensació que a Viatge de noces , com en molts matrimonis, hi ha bona voluntat inicial i grans esperances però comporta el desencant posterior per acabar provocant un cert divorci amb l'espectador.
