La televisió com a servei públic

La 20a edició del Miniput mostra una selecció dels programes més innovadors del món

Des de fa 20 anys, el Miniput presenta a Barcelona una selecció dels programes més significatius mostrats a l’Input, una trobada internacional on es presenten els formats de la televisió pública més innovadors, experimentals o polèmics que s’han fet últimament. Ahir, centenars d’estudiants, productors, guionistes, realitzadors i gent relacionada amb el mitjà van passar pel CCCB durant les 12 hores d’exhibició de programes i discussió amb els seus creadors que va durar la sessió.

Com en cada edició, s’hi van presentar programes de tota mena amb una característica comuna: l’esperit innovador. I com cada any vaig tenir la sensació que era una experiència tan civilitzada que semblava sueca: un programa excel·lent amb vocació social, discussions interessants, un lloc molt agradable, una organització gens encarcarada que feia que tot rutllés sense entrebancs i un accés gratuït. El que els deia, Suècia.

Els 11 programes que s’hi van presentar eren interessants però cal remarcar sobretot els següents:

‘La minute vieille’

‘El minut vell’

França, 2012

Una idea molt simple: dones grans, franceses, explicant acudits a càmera. És a dir, un programa que aprofita el truc que la televisió aplica des de fa molts anys: crear programes que et faci la gent. Però amb una diferència: les dones, cada una instal·lada al sofà de casa seva, amb una ambientació i vestuari tipus Amélie, explicaven l’acudit dient-ne un tros cada una. I fins i tot acudits vulgars o políticament incorrectes es convertien, gràcies a aquestes madames, a la seva pinta i al muntatge, en petites joies còmiques. I no deixaven de ser acudits.

‘Gift ved forste blik’

‘Casament a primera vista’ Dinamarca, 2012

Juga amb la mateixa idea: que el programa te’l faci la gent. I per això agafen tres homes i tres dones seleccionats entre un munt d’aspirants danesos i els proposen de casar-se i, a partir d’aquí, a veure què passa. Però té una particularitat: que els nuvis, amb les famílies respectives, es veuen per primera vegada a la cerimònia del casament, quan la núvia, amb el seu ram de flors a les mans i seguida per la seva família, entra a la sala de l’ajuntament on se celebrarà la cerimònia i on l’espera, aguantant-se els nervis, el nuvi desconegut amb la seva família. Els nuvis no saben si s’agradaran, si la cosa anirà endavant, si s’entendran al llit, si l’olor de l’altre els semblarà agradable... Durant les cinc setmanes que s’han compromès a viure junts com a matrimoni, els espectadors els segueixen en el dinar de casament, el viatge de noces, el trasllat al nou pis, la nova quotidianitat compartida... Un programa romàntic que ja s’ha venut a uns quants països, entre els quals hi ha Espanya (Antena 3).

‘Ten Oorlog’

‘A la guerra’

Bèlgica, 2013

Tres joves periodistes travessen Europa, caminant durant 80 dies, seguint els rastres dels soldats i les batalles de la Primera Guerra Mundial. A cada programa claven una fita de fusta en homenatge a algun soldat, infermera o metge que va participar en aquell drama.

‘Blachman’

Dinamarca, 2012

La polèmica va aparèixer amb aquest programa en què dos homes, Thomas Blachman (una mena de Risto Mejide danès) i un acompanyant, parlen del físic de les dones mentre contemplen i avaluen una dona despullada dreta davant seu, que va canviant de tant en tant i que tant pot ser una jove com una dona madura o una dona gran. Una proposta que jo vaig trobar relativament timorata i que va aixecar molta polseguera políticament correcta i considerablement avorrida.

‘Doorway to adulthood’

‘Entrada a l’edat adulta’

Japó, 2013

Una mena de Super3 per a postadolescents japonesos on s’expliquen mètodes anticonceptius, com s’ha de posar un condó o com sotmetre’s a un avortament. La curiositat del programa és que està fet amb un estil divertit, gamberro, gairebé infantil.

‘Web junkie’

‘Enganxat a la xarxa’

Israel, 2013

Una visió diferent de la problemàtica adolescent: les càmeres entren en una instal·lació militar xinesa on adolescents d’aquell país, enganxats als jocs d’ordinador, segueixen contra la seva voluntat i sota una disciplina estricta un programa per sortir de l’addicció. Un documental que fa que et plantegis si no hauries d’haver tingut un control més estricte de les hores que els teus fills passaven o passen davant de l’ordinador.

Falsos documentals

El gènere va tenir un apartat específic al certamen

L’última part del Miniput es va dedicar a la història dels fakes, falsos documentals com El camaleó (TVE, 1991), Bye bye Belgium (Bèlgica, 2007) o el Salvados del Jordi Évole dedicat al 23-F. Programes que et deixen amb la sensació que t’han pres el pèl. Com altres coses de la vida pública.

Més continguts de

El + vist

El + comentat