L e Monde donava ahir una notícia sobre la vida privada del president francès en un breu a la pàgina 9. No parlem d'un patufet ni tampoc d'un diari per a gent desinformada o de periodistes mediocres. L'he fet servir com a mesura per qualificar els diaris d'avui: els que tenen la notícia en portada, gomet groc; els que no, gomet verd. La qüestió és aquesta: ¿que François Hollande surti o no surti amb algú afecta la seva capacitat de judici com a president de la República Francesa? No m'ho sembla pas. Llavors, per què és notícia de portada?
He recordat -i he trobat- una opinió de Pierre Georges al mateix diari arran de la mort de Diana de Gal·les. "Ni innocents, ni hipòcrites -escrivia irònicament-. Tots som paparazzis. O tots som els seus clients. Tartufs d'ocasió, sovint indignats, sempre reprovadors, però clients. És el vell i humà ressort del voyeurisme de l'actualitat. [...] Tots, o gairebé tots, tenim l'ull enganxat al visor del paparazzi com l'ull al pany. Mirar i condemnar, sempre, però primer mirar i després condemnar".
Certament, hi ha persones que fan de la venda de la seva intimitat un negoci excel·lent, del qual viuen. És el cas del president? Ho dubto. ¿Tot allò que tècnicament es pot difondre o genera curiositat ho és també des del punt de vista ètic? Em sembla que no. Certament, el periodista es troba sovint immers en un mar de pressions -dels seus caps, presses, índexs d'audiència, la competència- que fan que de vegades s'oblidi de les persones i transformi un fet de la vida privada en un espectacle o un reclam de la morbositat, de la víscera.
Potser caldria que a l'hora de publicar la intimitat de personatges públics com Hollande, els qui ho han de decidir es respectin a ells mateixos i donin als protagonistes de les notícies l'espai, la seguretat i la cortesia que demanarien per a ells mateixos, les seves parelles i els seus fills el dia que es trobin els reporters i les càmeres de televisió que els esperen a la porta de casa.
