P itchfork és el blog de referència en el laberíntic món del rock indie . La culpa la té Radiohead. El 2 d'octubre del 2000, pocs dies després del llançament de Kid A , Brent DiCrescenzo, un dels crítics gairebé adolescents de Pitchfork , en va fer la ressenya. És un text kitsch que s'entén amb dificultat. Tenia una gràcia, però: esmenta una vintena de referències de la banda britànica (Coltrane, C.S. Lewis, Aphex Twin, Terry Gilliam, el Doble Blanc…). Per a milions de seguidors d'una banda de culte que conreava el misteri i el posat de sofriment arty , allò era la bomba. S'havia descobert el secret de la piràmide! La referència va córrer com la pólvora entre l'enorme afició digital de Radiohead i Pitchfork va esdevenir el cometa més brillant del firmament de la crítica. Així és com el blog fundat per Ryan Schreiber el 1995 es va transformar en la web canònica de la música popular, on els discos poden rebre 101 puntuacions diferents de 0,0 a 10 en lloc de les típiques quatre o cinc estrelles. Kid A va ser un 10.
Pitchfork té avui prop de 3,6 milions d'usuaris únics només als EUA, més que la difusió combinada de totes les revistes impreses de música popular. Tot això ens diu molta cosa de com funcionen els mèdia i les audiències en el món digital. Continguts de nínxol. La recomanació social com a mecanisme de viralitat i prestigi. Pitchfork no és només marca de referència en informació musical, sinó en qualsevol esdeveniment relacionat amb el tema: organitzen almenys dos festivals -Chicago i París- i gestionen un escenari del Primavera a Barcelona. La notícia és que aquests dies apareix Pitchfork Weekly, una app per a iPad i iPhone que carregarà setmanalment els millors continguts de la web. Privilegiarà el multimèdia (fotos, vídeos) i els reportatges extensos i ben escrits. Resumiran les crítiques i oferiran podcasts exclusius als inscrits a l'aplicació. Veig que ho pot seguir un bon negoci de venda d'entrades. És a dir, de pagament per continguts.
