La metamorfosi

Un matí en Jordi Canal es va despertar al menjador. La seva filla el mirava mentre li queia la baveta. Ell s’estranyava que la nena no li tragués la vista de sobre. Quan va arribar la seva dona va renyar la nena. I ella va començar a plorar i a donar voltes com una mandonguilla. Després de les habituals negociacions, la nena va enfilar el camí cap a la dutxa. La seva dona es va asseure davant seu i ja no va deixar de mirar-lo. Ell es va sentir desitjat. Va recordar els dies que es van conèixer. Es passaven tardes senceres menjant-se amb els ulls. Sense dir res. Era com si el temps no hagués passat. Però... Xas! La filla trencava la màgia. Palplantada davant d’ells, reclamava que algú la mirés. L’abric de color magrana. Les trenes de blat. La motxilla d’arc de Sant Martí. La seva dona li va picar l’ullet i la va empaitar fins al rebedor. Mentrestant, anava tancant tots els llums de casa.

A les fosques va veure que aquell dia se li feia estrany. Sol a casa. Sense poder-se moure. L’esquena tibant. La cara encarcarada. Inflat. Sentia que alguna cosa havia canviat a la seva vida des d’aquell matí. Se li van fer les hores lentes. No podia fer res. Estava tan apagat que amb prou feines podia mirar més enllà del menjador. No sabia quina hora era. El soroll de les claus el va desvetllar. La nena va córrer fins a ell. I la seva dona li repetia que no s’hi estigués massa estona perquè havia de fer els deures. Però després tornava a veure’l. I mare i filla no deixaven de mirar-lo fins que s’adormien. Van ser uns dies que ell mai oblidaria. La nena reia amb els dibuixos animats d’una formiga que caçava dinosaures a mossegades per muntar una cadena de carnisseries dins el formiguer. I s’enrabiava quan la mare canviava de canal per veure unes dones que cridaven i que explicaven que totes eren amants d’un famós taxidermista de folklòriques. Ell estava content perquè mai havien passat tant temps junts. Ara li semblava que tornaven a ser una família. Els caps de setmana veient pel·lícules antigues de petons d’amors que s’esfumaven amb trens. Competint amb els concursants que trinxaven paraules impossibles per fabricar-ne de noves encara més difícils. Cridant fins a enrogallar-se amb els partits del Barça... Se sentia viu. Tornava a ser feliç.

Un dia van picar a la porta. La nena corria d’alegria. La seva dona feia passar un parell d’homes al menjador. Duien una caixa de cartró immensa. Des de la seva posició immòbil va llegir les lletres grans: Smart TV. 55 (3840x2240). Future Ready. 4HHD... No va acabar i es va marejar. Sentia que queia a terra. Tot es va tornar negre. Quan es va despertar ja no era al menjador de casa. Jeia al costat d’un abocador d’escombraries. Acompanyat d’una tauleta, cartrons mig estripats i plàstics de bombolletes. Va plorar. I només somiava que algú el mirés altre cop i se l’endugués al menjador d’una nova família.

Més continguts de

El + vist

El + comentat