A base de percentatges improcedents, comparacions entre coses incomparables i apropiacions abusives de l’abstenció, ens volen fer creure que l’opinió de dos milions i quart de persones no té cap valor democràtic, que és perfectament menyspreable. Pèssim negoci per a ells: és afegir una humiliació més a un procés que creix amb les humiliacions. Però és que no s’ho creuen. Espanya porta mesos i mesos fent-se la psicoanàlisi obsessiva sobre per què el fenomen Podem, què han fet malament perquè aparegui, què han de canviar... i tot perquè Podem va treure menys d’un milió i mig de vots a tot Espanya a les europees. Si el 9-N hi va haver 2.300.000 vots a Catalunya, ¿no haurien de preguntar-se encara més què passa, què han fet malament i què haurien de canviar? No ho faran, perquè per a ells el problema no és que siguem dos o sis milions o mig. El problema és que els fem parlar d’una cosa de la qual no volen parlar i els fem obrir una carpeta que no volen obrir. I mira que Podem planteja coses més inversemblants que la independència de Catalunya. Però d’aquestes se’n pot parlar. Sobre la unitat d’Espanya ni s’opina ni es vota. Per parlar d’això, del que és sagrat, dos milions de persones no són res.
