Una, el procés: la relació entre Catalunya i Espanya. L’altra, el mapa polític català: la correlació de forces, i de polítiques, dintre del país. Totes dues coses s’han de decidir a les urnes. Però difícilment a la vegada, perquè tenen dinàmiques contradictòries. El procés és el territori de la unitat: ajuntar-nos molts entorn d’uns objectius comuns concrets. El mapa polític és el territori de la diferència: fer clara la diversitat de models i polítiques. Cada decisió demana les seves eines. És probable que el 2015 els catalans siguem convocats a unes eleccions municipals i a unes dites autonòmiques. Unes autonòmiques en clau plebiscitària són la millor eina que tenim per gestionar el procés, amb la màxima unitat possible. I les municipals són l’eina perfecta per dissenyar un mapa polític català on es manifesti tota la diversitat de sensibilitats i projectes. Si fem les catalanes en clau de diversitat, perdem força en el procés. Si fem les municipals en clau plebiscitària, perdem pluralitat i no lliga amb l’agenda local. Per tant, dediquem cada convocatòria a un objectiu. En quin ordre? El més natural seria primer decidir quina casa volem (a les plebiscitàries) i després de quin color la volem pintar (a les municipals).
