Sóc capaç de defensar amb passió la revetlla de Sant Joan, la tradició, els petards, el caràcter iniciàtic, la simbologia, la bellesa, les bruixes, la cultura mediterrània. Em cau de conya molta gent que sap disfrutar del foc i simpatitzo molt menys amb la postura pseudointel·lectual dels que posen pegues a les festes. Només tinc un problema, que per sort dura poc: haver-ho de viure en primera persona. La meva relació amb els sorolls molestos és poc fluïda, per no dir que em crispen de mala manera, i em costa somriure a cada ensurt. Hi ha antipetards que argumenten en contra motius de seguretat evidents, riscos quan vas amb nens, o com arriben a patir els gossos. Jo no m'escudo en tercers, tinc el problema a la meva oïda. M'encanta l'esperit lúdic, em sembla fantàstic quedar amb amics per sopar, i menjar coca i beure cava i fer petar la xerrada. Llàstima que la banda sonora, tan màgica, ella, impedeix tota conversa i em posa nerviós. Hi falta un tècnic de so global que iguali volums, i que impedeixi que et saturi. Sovint somio amb un comandament que permetés abaixar el volum de la gent i de les coses a la vida real. Ho trobaria un luxe tot l'any, però gairebé una primera necessitat aquesta nit. Suposo que si aquest comandament caigués en mans d'algú altre em silenciaria a mi ara mateix per gosar admetre que m'encanta la revetlla de Sant Joan però m'hi sobra l'essència.
