Antoni Padrós: "Fer el meu cinema i treballar en un banc és esquizofrènic"

El secret més ben guardat del cinema underground dels anys 70 està a punt de deixar de ser-ho. La Filmoteca editarà aquesta tardor l'obra completa en DVD d'Antoni Padrós (1937), potser el cineasta català més subversiu i heterodox de les acaballes del franquisme. L'estrena a Sitges de L'home precís , el primer film que dirigeix Padrós després de més de 20 anys d'inactivitat, completa un retorn en tota regla d'un cineasta que, davant de la situació actual, proposa que "siguem surrealistes". "Quan la cosa està molt podrida, has de fer de la teva vida una transgressió total i capgirar-ho tot", etziba.

Vostè era pintor. Exposava en galeries de renom com la Sala Gaspar. De sobte, canvia el pinzell per la càmera. Per què?

Em vaig fallar com a pintor. La gent veia els meus quadres i deia "Això és un Padrós". I, esclar, s'esperava que pintés sempre igual. A més, va arribar un punt que feia dos quadres al dia. S'estava convertint en una mena de manufactura: comprar els pinzells, les pintures, fer els quadres... Una feina fora de la feina.

Potser li va quedar una mirada pictòrica cap al cinema, oi?

Penso que sí. Joan Perucho, que em va donar molt de suport quan pintava, estava molt emprenyat amb mi perquè vaig deixar de pintar. Em deia que era "contra natura". Un dia vaig projectar-li un fragment d'una de les meves pel·lícules i em va dir: "No has deixat mai de pintar".

Compaginava la seva faceta artística amb una feina en un banc. Com portava aquesta dualitat?

Com podia! Fer el meu cinema i treballar en un banc és molt esquizofrènic. Un dia em va cridar el director de l'oficina i em va preguntar preocupat si era veritat que jo feia pel·lícules. I vaig dir-li que sí, però que eren pel·lícules de comunions i casaments, que la meva única il·lusió era arribar a ser un dia director del banc. I ell es va quedar tranquil.

Tot i ser coetanis, no va formar part de la famosa Escola de Barcelona de Portabella, Jordà, Bofill i companyia.

No, mai! Jo sóc fill de treballadors i sóc de Terrassa. I la meva musa no és l'Emma Cohen, sinó la Rosa Morata. Si haig de ser d'alguna escola, que sigui la del Vallès Occidental. I la veritat, aquesta dèria per l'estètica de l'Escola de Barcelona no m'ha agradat mai.

A Portabella el va tenir de professor a la mítica escola Aixelà, oi?

Sí. També hi havia Romà Gubern, Porter Moix... Era l'avantguarda del moment. Jo, que era de poble, vaig passar de llegir sobre l'avantguarda a viure-la. Però era com la Ventafocs: després de classe havia de marxar per agafar el tren de les 10. I era llavors quan es feien assemblees i es planejaven accions. Esclar, jo no hi era mai. Potser per això em vaig centrar cada vegada més en el meu món interior.

A Aixelà comença a dirigir pel·lícules amb quatre rals i en pocs anys produeix el gruix de la seva filmografia.

Tenia una hemorràgia contínua d'idees. Podria haver fet una pel·lícula al dia. Per això feia pel·lícules tan llargues, perquè no em reservava res. En tinc de quatre hores, de dues i mitja... Una pel·lícula és com un quadre: mai no està acabada del tot. T'has de deixar portar per l'atzar i la fatalitat, obrir-te de ment i de cames.

Després del subversiu musical Shirley Temple , que el 1978 va guanyar importants premis a Berlín i Brussel·les, s'obre un parèntesi en la seva carrera.

Amb la democràcia el cinema marginal va desaparèixer, ja no era necessari. I jo em vaig trobar molt sol... El 1989 vaig fer una pel·lícula que no va sortir com havia de sortir i vaig perdre pistonada. I fins a aquest any no havia tornat a dirigir.

L'home precís , que s'estrenarà al Festival de Sitges, és el seu retorn al cinema.

Fa un temps em va venir a veure un noi, Albert Pons, que havia fet una pel·lícula que es diu Margarita . Jo li va vaig donar un cop de mà amb el muntatge i l'estructura, no gran cosa. I un dia, ell es va treure una càmera que portava en una motxilla i es va oferir a fer de càmera si jo dirigia una pel·lícula. Era el primer que em deia una cosa així en 20 anys. Així que vaig dir-li que sí, i d'aquí ha sortit L'home precís . És una història curta que ja tenia escrita i que hem rodat amb una càmera, un focus i un sol actor.

Per cert, vostè que és de Terrassa, què en pensa de l'Escac?

Suposo que la canalla aquesta vol guanyar diners i anar a Hollywood, i que la Generalitat vol guanyar un Oscar. I em sembla molt bé, hi tenen tot el dret. Però al darrere d'aquest cinema comercial que ells ensenyen hi ha un altre cinema que a França es cuida i aquí no. I això em preocupa.