Hi ha artistes que es transcendeixen a ells mateixos, que creen una obra tan forta, tan única, tan essencial, que roman. Aquest és el cas d'Antoni Tàpies, mort ahir als 88 anys després d'una vida de concentrada entrega a la creació des del llenguatge plàstic que l'ha fet universal, però també des de l'escriptura. Tàpies ja no hi és, el seu univers seguirà per molts anys entre nosaltres, la seva ombra serà densa i allargada.
Tàpies ha estat l'últim dels grans artistes que ha donat l'avantguarda del segle XX català, al costat de Miró i Dalí, i amb el grandíssim Picasso als orígens. La força i singularitat de Tàpies està a l'altura dels grans genis, igual com ho ha estat la seva llibertat i el seu compromís. Llibertat per encarar una obra nova, radicalment nova, feta des del risc i la investigació, des de l'arrelament a la cultura catalana i des de la recerca d'una espiritualitat oriental per redimir l'Europa exhausta de les guerres del segle. Compromís amb l'art i amb el propi país, tots dos entrellaçats. Tenia una catalanitat tan a flor de pell, tan tel·lúrica, però alhora tan meditada i profunda, que li ha permès volar cap als camins més universals de l'art. El Tàpies que ha fet cartells per a totes les causes del país ha viscut en paral·lel al Tàpies matèric que s'ha elevat per sobre dels companys de generació, que ha volat cap a una espiritualitat plàstica.
La seva generositat cívica no és sinó una conseqüència de la consciència que la seva obra no li pertany només a ell, sinó que pertany a la societat que l'ha acollit i al món que l'ha mirat i l'ha escoltat. La Fundació Tàpies és un llegat que Catalunya i Barcelona mai no podran agrair prou a l'artista, a l'home vell que fins a l'últim moment va seguir pintant. Tàpies ens deixa un segle XX fet pintura i convertit en un llenguatge nou.
Tàpies ens ha fet i ens seguirà fent un país que sap parlar-se a si mateix i sap parlar al món, amb senzillesa i convicció, amb intel·ligència i sensibilitat, espiritualment.
