Antonio Machado

Aquest febrer passat, el dia 22, ha fet setanta-cinc anys que va morir Antonio Machado, a Cotlliure, on està enterrat. Mai no he dissimulat la meva devoció per Don Antonio, un dels poetes més grans de la llengua castellana i un gran poeta d’Europa. De molt jove, amb uns amics, vaig fer una peregrinació machadiana a Sòria. Vam anar a San Saturio, vam contemplar la corba de ballesta del Duero, fins i tot ens hi vam banyar, un matí d’aquell calorós juliol de fa gairebé cinquanta anys. Vam pujar a l’Espino, el cementiri on reposa Leonor, la joveníssima dona del poeta. Vam fer una excursió fins a la Laguna Negra. Un parell d’anys més tard, a començaments de primavera, jo i uns altres amics vam anar fins a Cotlliure. Vam deixar un ram d’anemones sobre la tomba del poeta. Si explico totes aquestes intimitats és solament per mostrar que el meu amor per Machado ve de lluny. I mai no ha defallit.

Ara, per commemorar aquest aniversari, l’he tornat a llegir intensament. La seva poesia, esclar, però també la seva prosa, i, especialment, m’he llegit sencer, per primera vegada, aquell volumet, el seu últim llibre, La guerra, estranyament no computat dins la seva obra, editat fa uns anys per Jaume Pont. Llibre preciós, que inclou una impagable Carta a David Vigodsky i un esperançat Discurso a las Juventudes Socialistas Unificadas. També m’he llegit, en aquesta meva commemoració, els articles que va publicar a La Vanguardia durant la seva estada a Barcelona, els últims mesos de la guerra, abans d’aquella fugida infernal cap a l’altra banda de la frontera. En el seu grup de fugida hi havia, entre altres, Joaquim Xirau i Carles Riba. A Cervera, Cerbère per als francesos, Don Antonio volia prendre’s un cafè, a la cantina de l’estació, i no tenia res per pagar-lo. Va voler empenyorar el seu rellotge d’or. Riba li va pagar el cafè i, l’endemà, li va donar uns diners que havia aconseguit. Machado ho havia perdut tot, fins i tot el maletí amb els seus papers: “ Me encontraréis a bordo, ligero de equipaje... ”, havia escrit vint-i-cinc anys abans.

A l’article del 6 d’octubre del 1938, Machado hi escriu: “ En esta egregia Barcelona - hubiera dicho Juan de Mairena en nuestros días -, perla del mar latino, y en los campos que la rodean, y que yo me atrevo a llamar virgilianos, porque en ellos se da un perfecto equilibrio entre la obra de la naturaleza y la del hombre gusto leer a Juan Maragall, a Mosén Cinto, a Ausias March, grandes poetas de ayer, u otros, grandes también, de nuestros días. Como a través de un cristal coloreado y no del todo transparente para mí, la lengua catalana, donde yo creo sentir la montaña, la campanilla y el mar, me deja ver algo de estas mentes iluminadas, de estos corazones ardientes de nuestra Iberia. Y recuerdo al gigantesco Lulio, el gran mallorquín. [...] Hay cosas que sólo la guerra nos hace ver claras. Por ejemplo: ¡Qué bien nos entendemos en lenguas maternas diferentes, cuantos decimos, de este lado del Ebro, bajo un diluvio de iniquidades: Nosotros no hemos vendido nuestra España! Y el que esto se diga en catalán como en castellano en nada amengua ni acrecienta su verdad ”.

Machado era espanyol, se sentia espanyol i era de la generació a la qual li feia mal Espanya. No comprenia que Catalunya fos una nació ni que volgués separar-se’n. Fins i tot es permetia alguna broma sobre Catalunya. (Machado tenia un abric de panyo teixit a Sabadell. Devia ser un panyo espès, als antípodes de la suavitat del caixmir. L’abric pesava com un dimoni. Del seu abric, Don Antonio en deia “la venganza catalana ”.) Hi ha catalans del morro fort que això els posa nerviosos. Consideren Machado com un enemic. A mi em fan molta gràcia bromes com aquesta. I em fan estimar més Machado. A mi també m’agradaria pagar-li un cafè, com va fer Riba en aquella glacial cantina de Cervera, a finals de gener del 1939, i pagar-li altres coses. I sobretot parlar amb ell.

Però el més important és la seva poesia. Ell mateix es pregunta: “ ¿Soy clásico o romántico? No sé. Dejar quisiera / mi verso como deja el capitán su espada / famosa por la mano viril que la blandiera, / no por el docto oficio del forjador preciada. ” És a dir, Machado vol que els seus versos siguin un càlid vehicle de vida i d’emoció i no pas un frígid objecte d’orfebreria mètrica. Ho va aconseguir. Va influir en Espriu, indiscutiblement, i a mi em sembla que aquelles emotives “galeries del record profund” de Carner també tenen alguna cosa a veure amb Don Antonio.

Més continguts de

El + vist

El + comentat