Aquests dies d’Advent

“Caieu, fulles; caieu, fulles, / que ja s’acosta Nadal”, va escriure Joan Maragall. I aquest any, amb això de la llevantada, el vent les ha arrabassades sense misericòrdia. I tot i que és el seu destí, caure, hi ha anys que ho fan amb més dolcesa, a poc a poquet, a la llum del sol benigne. Però les coses són com són. I per què Maragall, el poeta, demanava a les fulles que caiguessin? Ell mateix ho diu en el mateix poema: “i el cor el vol nu i glacial...” El cor de Maragall volia Nadal nu i glacial. És una cosa comprensible per a un esperit creient com el seu, obert al Misteri. Així el naixement del Nen, amb tota la carnalitat entranyable del fet, càlida i confortable, pot manifestar-se millor en un ambient despullat i gèlid. Nadal s’acosta, els carrers s’omplen de llumenetes, els aparadors de les botigues estan plens de regals, la majoria d’ells inútils. Mercats i xarcuteries exhibeixen els seus millors productes, coses amb força greix, foie gras i galantines, pollastres de pell groga, capons, pulardes, galls dindis, i aviram diversa. Les pastisseries fan torrons: de Xixona, d’Alacant, de crema cremada, de massapà, de coco, de xocolata. Els grans i els petits magatzems atabalen amb les seves musiquetes, el fum, fum, fum encega los peces en el río, i el pequeño tamborilero acompanya les campanetes del jingle bells. Així, tot barrejat, cada vegada amb menys cançons catalanes. Nadal s’ha globalitzat. Els rens arrosseguen trineus carregats de paquets lluents i el cotó fluix, a falta de neu, fa uns flocs prou creïbles des de lluny. Nu i glacial! Pobre Maragall.

Demà és el segon diumenge d’Advent. Algú encara recorda què és això de l’Advent? Doncs l’Advent té a veure amb la glacialitat i la nuesa. Es tracta d’un temps, quatre setmanes que precedeixen Nadal, per exercitar l’ànima en aquest despullament interior, per crear-hi aquest espai nu i glacial perquè el Nen, la Paraula feta carn, no trobi entrebancs per arrelar-hi d’una manera fèrtil i duradora. Cada any la mateixa preparació. Cada any la mateixa oportunitat, cada any el mateix fracàs universal, des de fa més de vint segles. Però el Nen s’entesta a néixer cada any. I l’Advent s’entesta a oferir-se cada any com una ocasió preciosa.

Aquestes són les coses serioses d’aquests dies. Però, a més, avui és això que en diuen el Dia de la Constitució, aquesta sacrosanta Constitució que immobilitza qualsevol creixement i qualsevol esperança. La festa de la Constitució, posada en aquests dies de l’Advent, no deixa de ser una contradicció poderosa. Tot allò de les noves possibilitats que l’Advent ofereix, de despullament de les coses anecdòtiques i gratuïtes, per obrir-se a un futur de plenitud encoratjadora, la Constitució ho talla de soca-rel. És l’imperi de la Llei contra la Gràcia, de la Mort contra la Vida. És l’Estat paralitzat i paralitzador. I nosaltres ara resulta que volem un estat i una Constitució. Jo no en vull cap, d’estat. Jo vull un Esdevenir!

Aquesta festa espanyola va ser posada dos dies abans de la festa de la Puríssima. I així es va construir un dels ponts més espectaculars del calendari laboral. I si avui és la festa de la Constitució, demà passat serà la festa de la Puríssima, de fortes connotacions militars espanyoles, però alhora de forta tradició popular a Catalunya. Per la Puríssima es començava a muntar el pessebre, que havia de durar fins a la Candelera, per tant, calia que el suro de les muntanyes, amb farina o sense, fos ben assegurat. I que els vegetals que el guarnien, els gallerans, el grèvol -amb les seves baies simbòliques-, les farigoles que feien d’olivera, els brots de bruc que feien de pollanc, fossin ben fixats, perquè aguantessin sense tombar-se el mes llarg de les festes de Nadal. I la molsa a última hora, esclar, que sempre s’asseca i cal remullar-la per mantenir el seu verd vellutat i acollidor. Per la Puríssima es posaven lluminàries als balcons i s’hi penjaven domassos. Per la Puríssima obrien la parada les xixoneres i es començava a menjar torrons, confits i garapinyades. Joan Maragall, tan sensible a aquestes festes, va dedicar un poema preciós a la nit de la Puríssima. “Quin cel més blau aquesta nit! / Sembla que es vegi l’infinit! / L’infinit sense vels / més enllà de la lluna i dels estels... // La lluna i els estels brillen tan clar / en el blau infinit de la nit santa / que l’ànima s’encanta / enllà...” Com li agradaven els punts suspensius, a Maragall. Deixar-ho tot obert. En un pur esdevenir...

Més continguts de

El + vist

El + comentat