El Mallorca va jugar el seu millor partit d'ençà que ha començat la temporada -sí, el llistó era molt a baix- i va acabar deixant-se remuntar en vint minuts un avantatge de dos gols i demanant l'hora a l'àrbitre perquè patia per una nova derrota. És tan fàcil d'explicar com difícil d'assumir. L'equip va sumant virtuts, lentament, però encara manté tots els seus defectes. I així, és clar, no basta. El balanç de la setmana és una victòria discreta, un ridícul a la Copa i un empat amb regust. Magre.
I això que per primera vegada va semblar que els jugadors sabien a què jugaven -ells mateixos admetien que fins ara no-, tot i que, la veritat, va ser una cosa molt diferent d'allò que José Luis Oltra va proposar quan va arribar. Rectificar és de savis, o d'entrenadors amenaçats, i el tècnic va disposar un trivot -o com li vulgueu dir- al centre del camp. Sigui com sigui, un equip més compacte, més de brega i decidit cap endavant.
Això pel que fa al dibuix tàctic, perquè el vertader canvi es va produir en allò on Oltra té més difícil ficar mà: l'actitud dels seus homes, que ahir sí que es va mostrar compromesa, sacrificada i solidària. Hauria de ser el mínim exigible, però en el Mallorca hem arribat al punt, trist, en què això és destacable. Per damunt de tots, Gerard Moreno, no pels gols que fa, sinó per l'entusiasme que contagia. Hi ha companys als quals encara no se'ls ha aferrat del tot, però en tenen els primers símptomes.
Es podrien destacar més coses positives, però encara semblaria que el Mallorca va guanyar el partit. I el va deixar escapar. Si hi ha debat a la porteria és perquè tant Aouate com Miño cometen errades que costen punts. És injust, però això tenen els porters, que ja pots fer aturades de mèrit si després t'empasses el gol que fica el contrari en el partit. I a Miño ja li va succeir la jornada anterior, amb tanta sort que llavors no va costar la victòria.
La porteria té mala ferida, i la defensa que té davant, difícil recepta. El vertader problema de l'equip, per molt que millori, és la seva fragilitat. En el joc i en el cap. Davant la primera adversitat, s'ensorra. I a pesar del mal pronòstic, res que no puguin arreglar tres victòries seguides. No es tracta de ser optimistes o pessimistes. La botella no és ni mig buida ni mig plena. Simplement, és a mitges. No n'hi ha més. Veurem si al final basta.
