A.P.R. Hola, Mariano.
M.R. Hola, Alfredo.
A.P.R. Què, avui no ets a BCN? Com que últimament t'hi passes el dia... Què, diumenge aniràs amb l'Alícia a fer campany... ui perdó, a veure José Tomás?
M.R. Tu sí que no pares de venir. Ves que no t'hi trobi amb la teva amiga Carme. Per cert, si hi aneu, dóna-li un mapa, que no es perdés després de quatre anys sense aparèixer per aquí.
A.P.R. T'envejo, Mariano. Després de tot el que heu dit i heu fet, et plantes davant les forces vives i, amb tota la patxoca, els deixes anar que sense Catalunya, Espanya no se'n surt. No reia tant des que escoltava cassets amb acudits d'Arévalo.
M.R. Saps què? A partir d'ara et diré Alfredo de Calcuta, la bondat feta home. Però si vols riure, et recomano recordar qui van ser els primers a agafar l'Estatutet acabat d'aprovar i, pobret, mentre feia el viatge BCN-Madrit (no ciutat sinó concepte) ja el convertíeu en carpaccio. Ja vau treure el ganivet a l'altura de Fraga, oi?
A.P.R. Escolta, Mariano, per curiositat. Quan en algun mitjà català et preguntin pel tema del català, tens decidit quina melodia xiularàs per dissimular?
M.R. Tu encara pots fer la brometa del català a la intimitat, però jo ni això perquè l'autor va ser l'amo i no faré conyetes de l'amo, oi? Què et sembla si xiulo Espriu?
A.P.R. Els encantarà. Jo faré brometes sobre futbol. Tu Espriu i jo em cagaré en Mourinho.
M.R. Ei, no, no... Amb el Mourinho m'hi cago jo, que això són molts vots.
A.P.R. Ah, no. Tu tens pràcticament majoria absoluta i has de ser generós. Mourinho és meu.
M.R. Molt bé, doncs jo diré que el meu referent és el Pep.
A.P.R. Doncs jo cridaré "Visca Catalunya!!!"
M.R. I jo "Visca Catalunya lliure!!!"
