Arias Cañete, el sacrificat?

L’elecció de l’executiu comunitari és, entre molts d’altres, un dels aspectes que més frustració han generat entre la ciutadania europeista en els darrers temps. Enguany s’ha fet un petit (ínfim) pas a favor de democratitzar aquesta elecció en instar els candidats i candidates a presidir la Comissió a donar la cara durant la campanya, tot i que, formalment, la potestat última d’escollir-ne un rau encara en els governs.

Sigui com sigui, la balança s’ha decantat finalment en favor de Jean-Claude Juncker, luxemburguès i membre del Partit Popular Social Cristià. No obstant això, les carteres sectorials continuen repartint-se a la manera tradicional: els governs proposen noms (un per estat) i el president disposa títols i responsabilitats, això sí, sempre que el Parlament Europeu ho permeti.

En les dues legislatures en què hi he pogut participar, les dues etapes Durão Barroso, el Parlament ha fet valer la seva legitimitat i responsabilitat representativa forçant la retirada de diverses candidatures. L’any 2004 la víctima va ser l’italià Rocco Buttiglione (després d’unes declaracions homòfobes), que va haver de renunciar a les seves aspiracions davant el rebuig frontal que va trobar-se a l’Eurocambra. Cinc anys més tard li va tocar a la búlgara Rumiana Jeleva. En tots dos casos, l’estratègia del Parlament va ser la mateixa: advertir a Durão Barroso que si sotmetia a votació una llista on hi hagués aquests noms, la majoria de grups hi votarien en contra. La conseqüència va ser que els dos governs proposants (Itàlia, primer, i Bulgària, després) van haver de canviar els seus candidats, la qual cosa, em consta, no els va agradar gens ni mica.

Superats aquests dos tràmits, és cert (malauradament) que la majoria de l’Eurocambra va acabar avalant les propostes resultants, de tall marcadament conservador i neoliberal i amb una socialdemocràcia reduïda a la mínima expressió, quan no directament entregada, amb conseqüències en molts casos nefastes per a la gent i el medi ambient, i que molts grups hem lamentat de manera reiterada.

En qualsevol cas, però, aquests dos precedents han servit per despertar una vocació de lideratge del Parlament Europeu que anteriorment no tenia, o tenia menys. Enguany tornem a tenir una nova oportunitat perquè l’única institució europea directament elegida per la ciutadania, i per tant la més legitimada democràticament, tregui múscul i es faci valer davant les decisions del Consell i la mateixa Comissió, sempre més opaques (quan no obscures).

En ple tràmit de les audiències, hi ha un nom que circula pels passadissos i mitjans de manera recurrent: l’antic ministre i actualment eurodiputat Miguel Arias Cañete, que opta a ocupar la cartera de Clima i Energia. I si se’n parla no és precisament perquè hagi demostrat una gran capacitat de seducció, sinó més aviat pels molts dubtes que ha despertat la seva figura i el seu paper en les audiències.

El cas és que, per a molts que el coneixíem de fa temps, ni la persona ni el seu perfil no han sigut cap sorpresa, però sembla que sí que han causat un cert impacte en alguns diputats i diputades que encara no havien tingut l’honor de tractar Arias Cañete. Així doncs, a banda de lamentar i rebutjar les seves postures sexistes, evidenciades durant la campanya, també són altament preocupants les seves declarades fílies en els àmbits del carbó, del nuclear, del fracking i dels transvasaments, i les seves fòbies, com ara les renovables.

Entre d’altres, els aspectes que més inquietud i desconfiança provoquen són els següents. Primer, les seves vinculacions històriques amb la indústria petroliera (ha venut a corre-cuita les seves accions de Petrolífera Ducar i Petrologis Canarias, però la seva dona, fill i cunyat continuen tenint-ne i són membres del consell d’administració de totes dues). Segon, les sospites no aclarides que aquests interessos familiars i personals hagin estat parcialment amagats a través de mecanismes d’evasió fiscal, en una societat fantasma dels Països Baixos (Havorad BV), un grup empresarial de 13 milions d’euros que beneficia de manera directa societats que van al seu nom. I tercer, que en la seva anterior etapa com a eurodiputat (1996) va batallar durament per mantenir uns subsidis de la política agrària comuna a favor de la criança de ramat taurí, dels quals la seva dona, terratinent, s’ha beneficiat a bastament.

Per tant, la idoneïtat d’Arias Cañete per fer-se càrrec d’una cartera tan important i sensible com la de Clima i Energia està clarament en qüestió, i demà passa l’examen del Parlament Europeu. ¿Serà el Buttiglione i la Jeleva de la primera Comissió Juncker? Pel bé de l’interès general, europeu, climàtic, ambiental i ciutadà, així ho espero.

Més continguts de

El + vist

El + comentat