POETA, ASSAGISTA I TRADUCTOR

Arnau Pons: “Llegir és qüestionar, no és caure de genolls davant un text”

V a començar a escriure tot just estrenada l’adolescència. És pràcticament autodidacte en el coneixement de les llengües i en domina set o vuit fins al punt de poder-les traduir. Descobreix poetes ocults, de cultures que ens són desconegudes. Li agrada donar-los veu. A la vegada, és un dels grans experts en Paul Celan i en Ingeborg Bachmann, poesies tancades d’autors problemàtics. A Arnau Pons (Felanitx, 1965) no li interessa gens la cultura de la celebració. És el poeta de Desertar ; el traductor de Cristall d’alè (Paul Celan) i Poema de la rima negada (Bertolt Brecht); l’autor de Nissaga d’abolits: seguit de Rúfol de Khlèbnikov. Ara l’editorial La Breu li ha demanat l’obra completa de Paul Celan amb comentaris.És editor de poesia i és també, i sobretot, lector. No cerca res fàcil, ni dòcil, ni sedant.

Us trobau bé en la dissidència?

Diria que m’interessa molt el pensament crític. La lectura és, en si mateixa, un revulsiu, no és una activitat sedant, de cap manera. Llegir és qüestionar, no és caure de genolls davant un text. Allò que llegeixes t’ha de fer prendre una posició; si no és així, de què et serveix? Si, a més, quan escrius agafes com a punts de referència no només la teva cultura, sinó d’altres, sols trobar-te anant a contracorrent.

Com a lector i com a estudiós, ¿cercau veus de vegades ocultes, d’altres que són complicades i que, en tots els casos, estan al marge? ¿És també un reflex de vós mateix i la vostra obra?

Estar al marge no és un fet volgut i, a més, es fa difícil estar-hi. Si vas per lliure i si pretens ser lliure, no se’t posen les coses fàcils. Podria ser senzill fer del marge una bandera; no m’interessa. Però necessit veure i explorar-ho tot d’una altra manera. I sobretot no crec que s’hagi d’estar dins la cultura de la celebració perquè es perd la noció de la crítica.

¿La poesia és, per vós, justament aquesta veu crítica?

La poesia és fonamentalment subversiva. Un vers és una punció forta, molt punyent, que et penetra fins al moll de l’os.

Per què escriviu?

Jo no podria fer una altra cosa. Molt prest, d’adolescent, ja vaig escriure per manifestar-me com a subjecte. Era una manera de dir “Som n’Arnau”. I tot d’una vaig escriure coses que sabia que no eren per a tothom. Sempre ho he fet. I això no vol dir que jo faig coses selectes, no vull anar d’exquisit, sinó que crec que hi ha d’haver espai per a les minories, per als inadaptats, per a la complexitat. De fet, Mallarmé era ben conscient i no duia gens bé el fet de ser maleït. I el mateix amb Carles Riba, els seus versos són planys profunds perquè sap que té qualitats per fer un tipus de poesia que no s’adapta gaire al seu entorn. A l’escriptor li sap greu ser percebut així.

Traduir és desaparèixer?

De cap manera. El traductor és un escriptor que torna a escriure l’obra d’un altre. Tot i que la societat els ignora i que la immensa majoria de la gent no sap qui és el traductor del llibre que té a les mans, no pot ser invisible perquè el traductor és el que fa parlar l’autor del text en una altra llengua. Per mi, és un acte de solidaritat. I no podria ser un traductor professional perquè la traducció per mi té molt a veure amb l’enamorament. A més, sempre la faig servir per parlar de mi. Les meves traduccions són autobiogràfiques.

¿No em dirà que el que desapareix és l’autor?

No s’ha d’entendre malament, no és que m’apropiï del text, però sí que la traducció em permet passar-hi a través. I passar vol dir deixar empremta pròpia.

Vostè és molt més que trilingüista, però estic segura que al govern de les Illes no li serviria com a alumne modèlic.

Estic molt en contra que el govern balear faci servir les llengües en interès propi. Hi ha molta demagògia. El que s’ha de fer és estimular i promoure un ensenyament obert a les llengües. A més, és imperdonable que es vulgui convertir un professor en una caricatura. També pens que s’ha d’anar molt amb compte per no crear hegemonies de les llengües, perquè al cap i a la fi empobreixen l’esperit de les persones.

En qualque ocasió se l’ha acusat d’incitar l’odi al català.

Perquè m’estim la meva llengua, vaig expressar que defensar-la ha de fer-se de la mà d’allò que vehicula aquesta llengua. És important escriure i parlar en català, però ho és tant o més que ens demanem què s’està dient en català. La llengua ens necessita; necessita del nostre intel·lecte. Hem de ser autocrítics. I criticar una cosa que sents com a pròpia no és tirar-te pedres a sobre. A la vegada, l’autocomplaença és molt perillosa, perquè ens hi va el reconeixement davant dels altres.