Aquest subsidi per sobreviure en períodes que no es troba feina reflecteix molt bé quin és el nostre grau de solidaritat. Com a treballadors en actiu, posem part dels guanys en una bossa comuna, de la qual, si tot va bé, no ens caldrà agafar mai res.
L'hauríem d'entendre, doncs, com un esforç de tots perquè els que en moments puntuals no troben un encaix al mercat laboral no quedin sense cap ingrés. No pas -i ho sento sovint- com uns diners que primer poso i després tinc dret a recuperar.
La seva gràcia és justament que molts donen i no reben res, i no seria, per tant, cap disbarat que als que el cobren se'ls demanés a canvi algun tipus de servei social.
Tenim munts d'aturats i les xarxes del tercer sector plenes de forats quan més falta ens fan. Tenim munts d'aturats i boscos tan bruts que són un polvorí. Tenim munts d'aturats i llars d'infants i CAPs que tanquen perquè no poden pagar ningú.
I em sembla depriment que -per exemple com a criteri per prorrogar-lo- ningú es plantegi que, a més del nivell de renda, es tingui en compte que l'aturat ajuda en alguna cosa o s'està formant activament.
El drama de l'atur no és només cobrar una misèria: és no sentir-se útil ni tenir cap raó per llevar-se. És no tenir res que et disciplini, et motivi i et permeti seguir aprenent per estar en les millor condicions el dia que accedeixis a un lloc de treball.
Que trobem normal que doni dret a cobrar per no fer res diu molt poc del nostre grau de cohesió social.
