Opinió 25/09/2013

Benvinguts a l'era Narcís

Antoni Janer
3 min

La revolució digital dels últims anys fa que estiguem instal·lats en la coneguda com a era 2.0. Per ventura, però, amb l'egocentrisme que circula per la xarxa, seria més oportú parlar de l'era Narcís. En la mitologia clàssica, Narcís era un jove tan atractiu com arrogant. Així s'entén que no tengués escrúpols a rebutjar Eco, una nimfa còmplice de les infidelitats de Júpiter a qui Juno, la dona del patriarca olímpic, havia condemnat a repetir les últimes paraules del seu interlocutor. Davant tal desaire, la humiliada nimfa es retirà a les muntanyes, on s'aprimà tant que de tota ella només quedà la seva planyívola veu, que encara ara ressona quan la cridam.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Altres pretendents menyspreades per aquell jove insolent clamaren venjança al cel. Escoltant els seus precs, Nèmesis, la deessa de la discòrdia, féu que un dia calorós, després d'una cacera, Narcís s'inclinàs sobre una font per saciar la seva set. En ajupir-se, quedà del tot astorat per la bellesa del rostre que tenia al seu davant, desconeixent que era el seu propi. Llavors, s'hi acostà encara més per besar-lo, però a l'acte aquella il·lusòria imatge s'esvaní. No avesat a ser rebutjat, fou tanta la pena que sentí Narcís que la mort se l'acabà consumint. Es complia així la profecia que, en néixer, havia fet el famós endeví Tirèsies a la seva mare: "Viurà molts d'anys si no es contempla a si mateix". Com a recordatori, d'aquell dissortat cos va brotar una flor que rebé el seu nom.

Si fos un personatge real, segur que avui Narcís romandria embadalit davant la pantalla de l'ordinador o del mòbil. Practicaria l'egosurfing . Així, el seu ego s'aniria inflant a mesura que anàs trobant el seu nom per Internet, una xarxa ( Net work) que pretén donar-nos una dimensió més inter nacional. Tampoc no es cansaria de compartir amb el món virtual comentaris ocurrents i imatges de la seva "fantàstica" vida. En cas de sentir-se deprimit, per recuperar l'ànim, en lloc de prendre Prozac, li bastaria fer ullada a l' egòmetre dels agregats, dels "m'agrada", de les repiulades o de les visites dels seus amics ficticis d'aquesta "teranyina d'abast mundial" que és, en anglès, la www (World Wide Web).

Sens dubte, Internet ha canviat les nostres vides, les relacions personals i la imatge que tenim de nosaltres mateixos. Són molts els avantatges que ofereix, però també els perills. Ara ja no es parla d'intimitat, sinó d' extimitat , la necessitat que tenim contínuament d'exhibir-nos sense pudor i de reafirmar-nos davant la resta. No es parla de diàleg, sinó de dial-ego . És curiosa l'evolució que ha experimentat la humanitat. Del teocentrisme de l'edat mitjana es va passar a l'antropocentrisme del Renaixement. I ara el segle XXI ens ha duit l'egocentrisme o, millor dit, l'egolatria.

Al món feliç ple d'emoticones que és la xarxa tots estam encantats d'haver-nos coneguts i ens creim líders d'opinió. Certament, ben usat, Internet és una gran eina educativa i democràtica, especialment ara que tots ens sentim més coartats que mai. Per contra, també potencia el narcicisme, sobretot entre els més ociosos, que no dubten a negociar amb la seva fatuïtat o vanitat que tants comentaris insípids ( fatui , en llatí) i buits (vani ) generen.

Internet també ens permet sadollar la nostra curiositat i vouyerisme fins a límits grotescos. Això, però, no ha de desmerèixer el seu gran èxit comunicatiu i altruista. Mostrant la nostra millor cara, posam en comú tota mena de dades pel bé del proïsme, el qual, tanmateix, si no va alerta, pot acabar infotoxicat , és a dir, saturat d'informació. Sembla que preferim el distanciament d'un edulcorat món virtual que les implicacions d'un incòmode món real. A força de teclejar amb els dits (digiti ), ens preocupam més dels nostres companys digitals que d'aquells que tenim al costat, a qui sovint no donam ni tan sols un dit. Per reivindicar la nostra presència al món, escrivim més que no parlam de cara. Ens sentim connectats al món, però desconnectats de l'entorn. Som així de virtuosos, vull dir, de virtuals.

L'escalfor de la xarxa ens ajuda a suportar millor la nostra feixuga existència. La soledat i el silenci ens horroritzen o, millor dit, ens avorreixen. No debades, aquesta paraula ve del llatí abhorrere ( ab + horrere , "prendre en horror") i antigament era sinònima d'odiar; després adquiriria la connotació de "causar tedi" amb la idea de no suportar una persona o una cosa. Pascal, filòsof francès del segle XVII, deia que tots els problemes de la humanitat provenien de la incapacitat de l'home d'estar assegut, sol i en silenci. Maquillant, doncs, la nostra vida, Internet esdevé el millor vehicle canalitzador d'aquest buit existencial i ens proporciona l'afecte, els aplaudiments i el reconeixement social que no ens brinda el món real. Benvinguts a la terapèutica era Narcís!

stats