No es pot negar que retallar el 13,3% del pressupost, ja emmagrit de per si, de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) constitueix una passa decidida i ferma cap a un nou model de país, però no sé si era aquesta la transició nacional que molta gent s'imaginava quan el president Mas va traure aquesta expressió al debat públic. D'altra banda, no es pot dir que constitueixi una sorpresa: ja fa mesos, el senyor Duran i Lleida va dir que caldria "fer moltes coses" amb TV3. Doncs aquí les tenim, i ningú podrà discutir que són coses substancioses i d'abast. Més o menys tothom pot entendre que el govern dels millors, en nom de la justícia distributiva i de la poètica, sent una necessitat profunda de pagar als amics els serveis prestats i en prestació creixent dia rere dia. És entendridor constatar fins a quin punt es poden arribar a entendre bé el govern d'un país i alguna premsa especialment influent d'aquest mateix país. Però, com en moltes històries d'amor, hi ha coses que van més enllà de la tendresa i se situen dins l'àmbit d'una certa vergonya aliena. Per exemple, els missatges que d'ahir ençà li arriben a la directora de TV3, Mònica Terribas, suggerint-li que fa més planta amb la boca closa.
Fa molt de temps que es diu, es parla, es comenta i es rumoreja que TV3 té una plantilla sobredimensionada (uns 2.500 treballadors), i que cal posar-hi ordre. És a dir, reduir-la. És possible: doctors té l'església i no serà aquesta columna la que pretengui estendre receptes sobre una qüestió com aquesta. Ara bé, el que sembla obvi és que no es pot aplicar al pressupost dels mitjans públics catalans una tisorada de 40 milions d'euros i pretendre que això no repercuteixi en el lideratge de TV3, ni en la seva capacitat de maniobra comercial, ni, sobretot, en el seu paper fonamental com a instrument de cohesió social. La decisió comporta "riscos de tota mena", com va reconèixer el portaveu Homs. De manera que té raó Terribas quan ve a dir que una cosa o l'altra: tothom sap que els duros a quatre pessetes no existeixen. O tens un model de país o en tens un altre: més petit, menys ambiciós, menys estructurat, amb menys volada. I entre un model i l'altre, el tractament pressupostari que tinguin TV3 i Catalunya Ràdio marquen una diferència fonamental.
Tots podem arribar a entendre la retòrica del sacrifici, l'austeritat i la responsabilitat (la sang, la suor i les llàgrimes de Churchill, que alguns articulistes no poden passar sense citar cada dia) que es requereixen en temps difícils. Però la cosa canvia quan aquesta retòrica amaga interessos massa particulars i descriptibles. Ara que, culminat el cicle electoral ("tres de tres", celebrava el president) van caient els obusos, potser seria hora d'explicar en què consisteix exactament això de la transició nacional. Perquè alguna cosa no deu anar a l'hora quan la transició nacional de Catalunya només és aplaudida pel PP. Ah, i pels mitjans d'algun grup de comunicació. Catalaníssim, no cal dir-ho.
