Bill Cosby i la cultura de l’abús sexual

Sembla que aquests dies la ira i el fàstic del món es concentren en Bill Cosby, que per a l’opinió pública deixa de ser el “pare d’Amèrica” per convertir-se en sospitós no oficial de violació en sèrie.

Per a tots nosaltres, però, és una excusa per no fer res. Siguin veritat o no les acusacions contra Cosby -ara han aparegut un munt de dones que afirmen que les va drogar i violar (gairebé sempre fa dècades), però el seu advocat nega les acusacions-, és massa fàcil veure tot això estrictament com un escàndol de fama, poder i sexe restringit a Bill Cosby. El principal problema, però, és una cultura que permet la violació. El principal problema som nosaltres.

Col·lectivament encara som massa passius davant la violència sexual que hi ha entre nosaltres; encara som massa propensos a donar excuses, a considerar vergonyós el fet de ser víctima d’una violació. Aquestes actituds faciliten la violència perquè creen un vel protector de silenci i impunitat. En aquest sentit, tots en som còmplices.

La suposada violació comesa, segons la revista Rolling Stone, per un grup de nois en una fraternitat de la Universitat de Virgínia ha posat de manifest fins a quin punt és prim, de vegades, el nostre vernís de civilització. L’article, el contingut del qual encara no s’ha confirmat, explica que una estudiant de primer de carrera de 18 anys assistia per primera vegada a la festa d’una fraternitat quan el seu acompanyant la va fer pujar al pis de dalt, on set homes la van immobilitzar, la van apallissar a cops de puny i la van violar.

El reglament de les universitats empitjora les coses. En una entrevista amb mitjans de comunicació universitaris, un degà va admetre que els estudiants que es declaren autors d’una agressió sexual aconsegueixen sempre que no els facin fora i que feia molts anys que no s’havia expulsat cap alumne per violació. La informació publicada pels estudiants observava que la Universitat de Virgínia es pren més seriosament copiar als exàmens que no les violacions.

Cal dir una vegada més que el problema no és una universitat en concret, sinó una cultura generalitzada i omnipresent. Aquest mes, un informe d’un inspector general de Nova Orleans ha revelat que només s’investiga el 14% dels casos d’agressió sexual que arriben a la unitat de víctimes especials. Una criatura de 2 anys ha hagut de ser atesa a urgències a causa d’una agressió sexual i tenia, a més, una malaltia de transmissió sexual, però la policia ha tancat el cas sense fer cap investigació.

D’altra banda, massa sovint es parla de les violacions a la presó -majoritàriament d’homes i nois joves- com si fossin cosa de broma i no una atroç agressió als drets humans. Un informe del departament de Justícia de l’any passat treia a la llum que, en el transcurs d’un any, gairebé 1 de cada 10 joves havia sigut víctima d’abusos sexuals als centres de detenció de menors. En dos d’aquests centres, el percentatge d’abusos era del 30% o més.

Després cal esmentar el tràfic sexual. Ernie Allen, expresident del National Center for Missing and Exploited Children, calcula que cada any hi ha 100.000 nens nord-americans que són víctimes del comerç sexual. La resposta de la policia i els fiscals sol consistir a arrestar les víctimes -els nens- en lloc dels proxenetes i els seus clients.

Massa sovint la socialització dels nens els porta a veure les dones i les nenes com una mena de llaminadures, de joguines. La conseqüència és que els violadors poden arribar a ser increïblement inconscients del que fan: en certa manera, no s’adonen que han comès un delicte, ni tan sols que han tingut un relliscada. L’article de Rolling Stone explica que, dues setmanes després de l’incident, la víctima de la violació de la Universitat de Virgínia es va trobar amb el seu principal agressor.

“M’estàs evitant? -li va preguntar, despreocupat-. Volia donar-te les gràcies per l’altra nit. M’ho vaig passar d’allò més bé”.

Una estudiant universitària m’ha fet arribar també una carta que el seu antic nòvio li va escriure després de violar-la brutalment a l’habitació de la residència. Li demanava disculpes per haver-la forçat, li donava a entendre que s’havia de sentir afalagada i li proposava tornar a estar junts. Què us sembla?

D’acord, els humans són infinitament complexos, i el consentiment i la coacció són els dos extrems d’un contínuum que es pot dissoldre en grisos. No hem de passar per alt els drets dels homes acusats de mala conducta i, per molt frustrant que sigui, sovint resulta impossible arribar a una certesa més enllà de qualsevol dubte raonable.

Siguem realistes, però. El principal problema no és l’existència d’una epidèmia d’homes falsament acusats de violació, sinó les dones que són víctimes de la violència sexual, entre les quals cal incloure aproximadament una estudiant universitària de cada cinc, segons la Casa Blanca.

Segons un estudi publicat el 2002, aproximadament el 90% de les violacions comeses a les universitats van ser obra d’un petit nombre de violadors en sèrie.

Així doncs, un aplaudiment per als que s’han atrevit a parlar, tant si són homes com dones. A Norman, Oklahoma, uns alumnes de secundària expliquen que un d’ells va violar diverses noies i va distribuir un vídeo pornogràfic d’una d’elles. Frustrats pel que consideren una actuació passiva de la direcció del centre, els alumnes han organitzat manifestacions per ensenyar a les autoritats escolars la diferència entre el bé i el mal.

Sí, esclar, potser la violència sexual està molt arrelada en alguns elements de la cultura nord-americana, però en els meus anys de vida hem canviat altres normes culturals. Conduir ebri ja no es considera còmic ni una ximpleria, sinó repugnant. Quant trigarem a trobar una resposta seriosa per a totes les acusacions de violació?

Més continguts de