Bona part del desconsol que arrosseguem es deu a l'excés de tardes de diumenge. O potser això és una exageració inevitable en un text escrit en una tarda de diumenge d'octubre, un mes ple de tardes de diumenge, entre les pàgines desordenades dels dominicals, la pel·lícula digestiva de la tele i les restes del dinar sobre la taula. Únicament Bacallà Salat, la meva gata, sembla indemne a aquesta malenconia. Heidegger diu que els animals són més pobres de món que nosaltres. Això, penso jo, els allibera del neguit de les tardes de diumenge.
En la Història de la decadència escriu Cioran paraules definitives sobre aquesta ombra negra que es cola a les cases acompanyant l'arribada del capvespre: "L'única funció de l'amor és fer-nos suportables les tardes de diumenge, cruels i incommensurables, que ens deixen ferides que ens fan mal durant la resta de la setmana -i fins i tot durant tota l'eternitat". En les tardes dels diumenges l'ànima se'ns posa alhora desganada i hiperbòlica. Abans que Cioran escrivís aquest sil·logisme de l'amargor, Etta James ja ens havia advertit del que és realment important: I want a Sunday kind of love . En la seva veu hi havia una esperança tènue i una voluntat que volia ser ferma, però semblava a punt de trencar-se. A França, Charles Trenet cantava alhora Les enfants s'ennuient le dimanche , i per deixar constància que la veritat té una dimensió geogràfica, Rita Pavone llançava a l'èter el seu dubte existencial, que Gelu, a Espanya, va traduir així: "Per què, per què... els diumenges pel futbol m'abandones?" Eren temps de grans cançons metafísiques, que et deixaven la identitat tocada de l'ala. Bona part dels problemes existencials de la meva generació es van incubar amb aquell oxímoron que Raphael anava sembrant des dels tocadiscs de les adolescents de barri, que passaven les tardes dels diumenges amb les finestres de les seves habitacions obertes de bat a bat: Jo sóc aquell . Quan, anys després, el filòsof Riqueur va escriure Soi-même comme un autre [Si mateix com un altre], ho van entendre tot a la primera.
Llegim Spengler en una tarda de diumenge ("L'optimisme és covardia", deia) i descobrim un teorema elemental. Gràcies a Déu les tardes de diumenge no estan fetes per llegir, sinó per passejar lànguidament la mirada pels llibres que mai obrirem: The Jean-Paul Sartre cookbook , Les plantes no comestibles dels cementiris , La història natural de l'ànima , Descartes et le cànnabis , El llibre dels indolents o El post-anarquisme explicat a la meva àvia . En tot cas, res de Pascal.
Georges Seurat va intentar pintar la tarda del diumenge i, inevitablement, li va sortir un quadre enorme que va trigar a acabar tres anys. El va titular Un dimanche après-midi à la Gran Jatte (1884-1886). Està habitat per figures una mica fantasmals que miren sense veure-hi, tret d'una dona abraçada a un home indolent, indiferent al seu afecte. Sospito que abraça sense adonar-se'n les sobralles d'un amor de dissabte. Seurat creia estar fundant el neoimpressionisme i, en realitat, estava anticipant les nostres tardes de diumenge en aquells temps de l' spleen . Per això els crítics del moment no el van entendre. Més èxit va tenir entre els seus contemporanis Edward Hopper, que sembla estar pintant sempre el mateix interminable blues d'una tarda de diumenge.
La malenconia de la tarda del diumenge és en part nostra i en part d'aquell nen que vam ser, que es desperta en nosaltres sobresaltat perquè encara té deures pendents per al dilluns. La seva reminiscència ens provoca un atac d'història personal. Els caps de setmana mai no saben estar a l'alçada del que el divendres prometia. Els caps de setmana fan molt bona olor, però en tastar-los deceben, com la vida mateixa. I encara queda el munt de roba per planxar!
Abans el diumenge era el dia del Senyor, però, des que vam matar Déu, és al matí una mena de dia de resurrecció i a la tarda, de Divendres Sant. Però no hi ha manera de venerar la santa vacuïtat. Quina càrrega, aquest portar amb nosaltres un animal metafísic un diumenge a la tarda!
"Primer viure, i després filosofar", deien els antics. Però el precepte no és aplicable a les tardes de diumenge, aquesta terra de ningú en què ja s'ha acabat l'oci i encara no ha començat el dia laborable.
És clar que tot això és només aplicable al Prometeu trivial que té la sort de tenir feina i crema les últimes hores del seu dia de festa encadenat al comandament a distància de la tele. No està veritablement trist... més aviat es compadeix d'ell mateix per la seva falta d'alegria.
