‘Boomers’ vs. ‘Millennials’

He rebut el darrer número de la revista butlletí que edita l’Associació Americana d’Historiadors. M’aturo a llegir un article de Jan Goldstein, la presidenta de l’associació. Hi explica la decisió de la seva fillastra i el seu marit d’acceptar unes places de professors d’arquitectura a la nova universitat de Suzhou, a la Xina. Amb gran entusiasme, detalla les comoditats i privilegis dels expatriats americans: salari excel·lent, apartament de luxe subsidiat per l’estat i places, també subsidiades, en una escola d’elit per als seus fills. L’article es clou amb una emotiva confessió de l’enveja que li fan a Goldstein els joves talents americans que poden marxar a fer una carrera a l’estranger gràcies a la crisi del mercat laboral acadèmic.

Aquella mateixa nit el meu col·lega i amic James penja l’article al seu Facebook i demana comentaris. En James és assistant professor a Duke i treballem àmbits molt semblants en història intel·lectual i religió, ell al segle XX i jo al XIX. Ho comento. Em queixo del to complaent de l’article i del fet que els historiadors no puguin gaudir de les “oportunitats” laborals ultramarines. En Simon, doctorand a Colúmbia especialitzat en la història de la psicoanàlisi, ens desitja bon viatge: “Go east, young historian! ” L’Udi, assistant professor a Dartmouth i també historiador intel·lectual i de la religió, sentencia. Quina tragèdia que els baby boomers, que van gaudir de la màxima bonança econòmica i l’estat del benestar més expansiu, no hagin tingut l’oportunitat de desarrelar-se i viure luxosament en guetos per a professionals qualificats.

Hem topat, topem, i toparem amb els boomers, la generació dels que van néixer entre el 1946 i el 1964. Jan Goldstein és professora d’història a Chicago i és una baby boomer. És molt simptomàtic que un boomer amb la carrera feta i consolidada inviti els joves historiadors a emigrar davant la manca de sortides laborals a la universitat. No és banal que hagi publicat aquest article en el butlletí de l’entitat que agrupa tots els historiadors dels Estats Units. Tampoc és banal que ho digui algú que ha estat i és als comitès de selecció de personal i que té una posició rellevant a l’hora de definir les futures places del departament.

Nosaltres som els millennials, els que vam néixer entre el 1981 i el 2000. Som l’ase dels cops. Dades de la Brookings Institution mostren que els baby boomers continuen aferrant-se a les seves parcel·les de poder. Als Estats Units aquesta resistència boomer és menys evident i bona part de la generació X ha pogut consolidar-se professionalment i obtenir uns nivells de poder notables, al costat d’uns boomers menys temorosos del relleu generacional. Però aquest no és el cas català i espanyol. Aquí els boomers s’han atrinxerat a les seves parcel·les de poder i tota persona més jove és una amenaça. El sabotatge professional està a l’ordre del dia. Cal segar arran perquè els nous brots no creixin.

Si els companys americans es queixen dels seus boomers, els nostres boomers catalans i espanyols són un autèntic malson. Fa cosa d’un any conversava amb un conseller del govern Mas. Li explicava les dificultats d’emprendre una carrera i l’esfondrament del mercat laboral universitari català. Em va invitar a desistir: “Mai aconseguiràs cap feina a la universitat”. Mesos més tard, em vaig trobar amb un important periodista que ha estat molt influent a nivell espanyol en els darrers trenta anys. Li vaig fer un comentari semblant. Em va dir que no era el seu problema, que ell es jubilava i que els qui vinguessin al darrere ja s’espavilarien. “Ja se sap, tot és culpa de la crisi”, va reblar qui ha manat durant més de trenta en el periodisme espanyol. Per acabar, fa poques setmanes un altre exponent triomfador d’aquesta generació, socialista de pro i del món artístic barceloní, va tenir la barra de dir-me que la crisi econòmica era culpa nostra, dels millennials, que érem uns mantes. Però segurament té raó: la culpa és nostra, per deixar que ens diguin aquestes coses.

Després de molts atzars, em deixo seduir pels encants de l’emigració ultramarina. En el fons, no em sap gens de greu. Tanmateix, com pot ser que hàgim arribat a aquesta situació i que, a sobre, els boomers se’ns rifin? Ens han fet la guitza i hem hagut de sentir massa cops la seva cantarella. Ja ho deia Thoreau: “ What old people say you cannot do, you try and find that you can ”. Amb coratge i juntament amb els nostres companys de la generació X, ja és hora que posem en pràctica aquella simpàtica tradició de Praga: la defenestració dels boomers.

Més continguts de

El + vist

El + comentat