Carles Santacana: "La riquesa i varietat de l'esport català és un autèntic tresor"

El gimnasta Joaquim Blume va ser una de les personalitats més famoses a l'Espanya dels anys 50, després de guanyar quatre medalles d'or als Europeus del 1957. El seu record sobreviu en noms de carrers i una estàtua, però quan la seva família va rebre una trucada per ajudar a documentar l'entrada de Blume a l' Enciclopèdia de l'esport català , es van emocionar. Senten que pocs el recorden. Recuperar noms com el de Blume és un dels objectius d'aquesta enciclopèdia, firmada per 130 autors. En total, 5 volums, 20.000 entrades, 2.560 pàgines i 6.000 fotografies sota la coordinació de l'historiador Carles Santacana. Els primers volums ja s'han editat. Ara els autors tanquen la lletra s .

¿Que els joves no sàpiguen qui era Blume vol dir que l'esport català té poca memòria?

No en té gaire. Imagina ara què passa amb altres esportistes. Alguns van ser campions i han desaparegut, no sabem què se'n va fer, d'ells. Segurament altres països ho viuen diferent. No ha estat fàcil poder fer aquesta obra. Parlem de 130 persones, molts d'ells grans especialistes en esports concrets, com Lluís Puyaltó en bàsquet i Xavier García Luque en ciclisme, picant pedra. Gent que ha fet de tot per documentar-se. Fer aquesta obra és gairebé una cosa de detectius. Per exemple, tothom sap quan va néixer Cesc Fàbregas. Ara, per saber quan va néixer cert campió d'halterofília, cal anar a casa seva i preguntar-ho. Moltes federacions han perdut els arxius. L'esport té poca memòria, cert, i que els Blume s'emocionin perquè algú s'interessi per aquesta figura ho demostra.

Deunidó com ha evolucionat l'esport català...

La idea no era fer un recull històric de l'esport català, era fer una obra sobre el fenomen esportiu. I ben cert és que queda clar que a Catalunya hi conviuen dos nivells d'esport. El Barça et pot guanyar la Champions i clubs de barris lluiten per no desaparèixer. I la distància entre els dos cada dia és més gran. Però també podem dir que aquesta feina social de l'esport es manté molt viva. Cada cap de setmana tenim competicions de tots els esports i neixen nous esports. La riquesa i varietat del nostre esport, comparat amb altres llocs, és un tresor. Quan va arribar, amb influència anglesa o alemanya, era un símbol de modernitat, i les elits es van obrir a les pràctiques esportives. Ara tenim espai a l'enciclopèdia per als pakistanesos que han creat la Federació de Criquet fa pocs anys.

No tot és el Barça, doncs?

No, malgrat que l'èxit del Barça és increïble. Però és bonic veure com han existit campions en tota mena d'esports. S'han rescatat noms de persones que van guanyar premis i ningú n'ha escrit mai res, com en esports nàutics. L'obra explica com l'esport ha incidit a Catalunya. Cada esport té la seva entrada, on s'expliquen les característiques tècniques, les normes, una referència internacional i com va arribar a Catalunya.

D'on sorgeix la idea de fer aquesta enciclopèdia?

La idea va sorgir durant unes reunions entre la secretaria general de l'Esport i l'Enciclopèdia Catalana. La idea era oferir una imatge global de l'esport català iniciant un projecte sense precedents a Europa: una enciclopèdia de l'esport local. Existeixen reculls d'esportistes o llibres sobre la història d'un esport, però no un projecte similar, que inclou competicions, clubs, dirigents, publicacions, periodistes, metges... una obra per oferir una imatge global de l'esport català sense una tesi, només amb les entrades. En el futur ja s'ha decidit que el projecte tingui continuïtat virtual per mantenir les actualitzacions necessàries.

¿Tota aquesta varietat està en perill per culpa de la crisi econòmica?

No és un bon moment, totes les federacions catalanes ens ho han dit. Fa dècades els clubs no rebien suport oficial, però, amb un nivell de tecnificació més baix, no era tan car competir. Si tenies unes sabatilles o una bicicleta ja podies participar en les proves. Ara et cal un equip modern, car, i els clubs s'han acostumat a viure amb ajudes oficials, competeixen amb més ambició i cal pagar per tot. Un cop aquestes ajudes desapareixen, tot grinyola. Ara aquesta història s'escriu des de baix, gràcies a la feina de la gent, els clubs de formació, les entitats... i el país està ple de gent que s'estima l'esport i treballa molt.

¿El canvi de l'esport popular al que guanya títols mundials van ser els Jocs Olímpics del 1992?

Hi van ajudar. Però, per exemple, durant l'Exposició Universal del 1888 ja hi havia un programa d'activitats esportives. També va ser un moment que va marcar un abans i un després. Els Jocs del 1992 van establir un mínim programa de treball, uns models i unes instal·lacions que van donar pas a un creixement. Abans dels Jocs, a la Seu d'Urgell les coses eren ben diferents. Però ara és una ciutat clau en el piragüisme.