Els ulls rodons, sobresortint de dos cercles moradencs, condensen la intensitat dramàtica d'una màscara grega. El cos menut irradia la força justiciera de la dignitat humiliada quan ens tira en cara amb implacable eloqüència les més terribles veritats.
Parla amb un tel d'afonia greu que tant pot ser ressaca de l'udol desesperat com del riure histèric. Té les emocions tan a flor de pell que l'espectador ha de contenir la respiració per no fer-les voleiar.
Diu els monòlegs fent que cada paraula recuperi la potència del seu sentit més primigeni, quan l'ús encara no havia desgastat el vincle màgic que la uneix a allò que expressa.
La seva radicalitat emocional treu el teatre de la pantalla plana del reality i li dóna la tridimensionalitat en què la sang esquitxa, els incendis cremen i la tragèdia purifica.
I hi ha, també, la Clara que fa comèdia esbojarrada perquè no se la mengi de viu en viu l'excés de transcendència. I una altra que s'entrega sense mesura a un present que sent que se li esmuny i a uns idil·lis massa apassionats perquè puguin durar gaire.
Però la que quedarà en el nostre imaginari és com aquella Anna Magnani que corria desesperada rere el camió a Roma città aperta . Encarna com ningú la sensualitat patètica i entendridora, de mitges amb carreres i rímel corregut, que plantant cara a una vida que la trepitja dóna tot el sentit a la paraula heroïna .
