La setmana passada vaig posar de manifest que, dins d'Espanya, només els bascos han aplicat un esforç concertat i sostingut per crear riquesa, i per això només ells tenen ara menys atur que fa vint anys. En bona part, els bascos ho han pogut fer perquè estan prou desconnectats de la direcció de l'estat espanyol. No sols gràcies al concert fiscal; també perquè han perdut la gran elèctrica i la gran banca (desplaçades a Madrid) i la gran siderúrgia (desapareguda en combat), cosa que els ha portat a concentrar els seus esforços en les pimes industrials.
Mentrestant, els catalans anem extraviats perquè fa vint anys ens vam creure que el futur era en els serveis i, concretament, en el turisme. Massa sovint ens trobem amb fills d'industrials regentant bars de copes o dedicats a administrar el patrimoni immobiliari producte de la venda de l'empresa familiar. Tant l'una com l'altra són activitats legítimes i respectables, però que no creen riquesa col·lectiva. Tornant al símil paleolític de la setmana passada, podem dir que mentre l'horda dels bascos segueix caçant bisons, nosaltres dediquem massa esforços a caçar sargantanes.
Ara bé, un vell de l'horda catalana somnia que cacem mamuts, i fa molt de temps que hi treballa.
Des dels seus inicis, la Generalitat de Catalunya va dedicar algun esforç a la recerca, però no va ser fins que Andreu Mas-Colell es va responsabilitzar del ram, a finals dels noranta, que el projecte ha agafat força. Els tripartits van mantenir l'aposta, i el mateix Mas-Colell, ara com a conseller d'Economia, deu estar fent els possibles per salvar aquests mobles del naufragi en què s'han convertit les finances de la Generalitat.
Aquesta política té dos fonaments: els recursos i la gestió. S'han dedicat i se segueixen dedicant diners a la recerca i s'ha implantat un sistema que es basa en els resultats: els recursos arriben si els projectes demostren ser interessants en una competència normalment europea, i el personal es manté mentre demostri vàlua. A diferència del sistema espanyol (el CSIC), el català no té personal funcionari on no n'hi ha d'haver (als centres CERCA), i on n'hi ha d'haver (a les universitats) es procura substituir-lo parcialment amb personal captat internacionalment i sense contracte indefinit.
Gràcies a aquest esforç continuat, Catalunya disposa, a banda dels equips de recerca a la universitat i als grans hospitals, d'una quarantena de centres de recerca de primer nivell (en genòmica, en fotònica, en química, en biotecnologia...). Una dada bastarà per mesurar la magnitud de l'aposta: per cada investigador que l'estat espanyol té a Catalunya (al CSIC), la Generalitat (als CERCA) en té quatre. Una altra dada bastarà per mostrar que la productivitat del sistema és impressionant: per milió d'habitants, els recursos que els investigadors catalans han estat capaços de captar, en rabiosa competència, del Consell Europeu de la Recerca, només són inferiors als captats per Suïssa, Israel, els Països Baixos i Suècia.
Tot això està molt bé, però, des del punt de vista del sofert contribuent català, el cert és que, de moment, el que estem fent és posar diners catalans -escassíssims, com tots sabem- en projectes que tenen per objecte millorar el coneixement de la humanitat. ¿Això té sentit? Només si creiem que algun dia tota aquesta activitat es convertirà en projectes empresarials que creïn ocupació de qualitat a Catalunya. És a dir, si creiem que estem posant les bases per a una reindustrialització basada en l'alta tecnologia. Ara bé, el pas de la recerca al projecte empresarial no és fàcil enlloc, i en el nostre cas es tracta d'un triple salt mortal, perquè, de moment, la nostra estructura industrial és de baixa tecnologia (per milió d'habitants, els catalans patentem entre una quarta i una sisena part que el que ho fan els països que hem esmentat abans) i perquè el pes de la indústria ens està caient.
Si les retallades obliguen a plegar, haurem perdut tot el que hi hem invertit. Però tampoc no n'hi ha prou mantenint l'esforç. Calen tres coses més. La més fàcil és complementar l'esforç que s'ha estat fent en els centres de tecnologia aplicada, que a Catalunya són la parenta pobra (al País Basc, en canvi, són la parenta rica). La segona, només una mica més difícil, és potenciar l'existència d'inversors especialitzats en projectes basats en la ciència (la banca tradicional no ho farà mai). La tercera condició és la realment difícil: que els nostres centres de recerca, i les universitats, s'omplin d'investigadors i de professors que somniïn a crear una empresa. ¿Com fer-ho? D'entrada, encara no els hem dit que és el servei més gran que podrien prestar a la societat.
