Aquest era el meravellós títol que Eleuterio Sánchez Rodríguez, conegut amb l'apel·latiu del Lute -una cançó del grup Boney M de l'any 1979 va popularitzar mundialment el malnom-, va posar al seu llibre de memòries. Doncs bé: també és la dura disjuntiva que em va insinuar el meu metge de capçalera fa tot just dos anys i dos mesos, després de tenir un ensurt que hauria pogut acabar molt malament. No em va dir "Camina o rebenta", per suposat, però va deixar clar que aquesta dicotomia deixaria de ser metafòrica si no feia bondat. Des de llavors vaig a peu a tot arreu, i quan no ho faig utilitzo el transport públic.
No tinc ni he tingut mai cotxe, i només viatjo quan és estrictament necessari. Tampoc tinc aire condicionat, ni altres andròmines que gastin energia pels descosits. No he anat mai a Amèrica: penso que és massa lluny (molta gent creu que això és una gracieta, però ho dic molt seriosament). Per tot això que els explico podria semblar que sóc un campió de la sostenibilitat i un defensor de l'ecologisme. No és el cas: aquest privilegi el cedeixo als que utilitzen un 4 x 4 cada cap de setmana per fer ecoturisme o van a veure balenes a l'Antàrtida. Això sí: aquesta gent retalla les anelles plàstic dels packs de llaunes perquè, segons ells, són un perill per a les tortugues marines. Jo això no ho faig, la veritat. Tampoc utilitzo el Bicing, perquè no m'agrada molestar els vianants ni aprofitar-me dels impostos dels meus conciutadans utilitzant un servei hipersubvencionat que, en realitat, ens costa un ull de la cara. Ja veuen quines paradoxes: tècnicament jo sóc un dropo, mentre que alguns dels que malbaraten absurdament més energia passen per ser autèntics màrtirs de la sostenibilitat. Quin és el truc d'aquesta gran impostura? En realitat és molt senzill: es tracta de substituir l'estalvi energètic per un seguit de rituals fantasiosos -com el que els comentava abans de les anelles de plàstic i les tortugues marines- o altres relacionats amb el treball gratuït per a empreses privades que reprocessen deixalles amb la intenció d'obtenir un guany econòmic (ui, perdó, volia dir reciclatge ; se m'ha escapat: ho sento, ho sento!).
Les últimes mesures del govern Zapatero per fomentar l'estalvi energètic van justament en aquesta direcció. Es malgastarà una quantitat incalculable de diners canviant rètols de les carreteres, subvencionant rodes de cotxes noves o altres ecorucades d'aquesta índole. Això sí: tothom tindrà la consciència tranquil·la. És del que es tractava, no?
A diferència del que pregonava l'enyorat Capità Enciam, els petits canvis no són ni han estat mai poderosos. Si vostè retalla les anelles de plàstic dels packs de refrescos, però després se'n va fins a l'Antàrtida a veure balenes s'està enganyant a si mateix i m'està enganyant a mi. La solució no rau en les amables hipocresies gestuals que ensenyava el Capità Enciam per espolsar-se la mala consciència, ni tampoc les que va proposar la setmana passada el govern de Zapatero. Tots sabem que el problema, aquí i a tot arreu, no rau en aquests sargits inútils de les rodes dels cotxes o de diferències insignificants de velocitat màxima, sinó d'una cosa molt més abstracta: la identificació d'oci amb mobilitat. Això és el que, al capdavall, ens fa dependents del petroli. Això és el que contamina. El problema és que trencar amb aquesta identificació implica un canvi social que alguns avaluarien com una pèrdua de drets socials o coses molt pitjors.
Encara que pugui semblar una obvietat, el problema no rau en els cotxes, ni en la velocitat a què circulen, ni en les rodes que porten, sinó en la quantitat. El problema tampoc no té res a veure amb els avions, sinó amb el nombre diari de vols. M'entenen, oi? El cèlebre comandant Cousteau va dir als anys 70 que la principal amenaça ecològica del planeta era que els xinesos arribessin a una renda per càpita superior als 10.000 dòlars (ara seria una mica més). Li van dir de tot: classista, racista i no sé quantes coses més. Què hi farem: el dilema era i continua sent d'aquesta naturalesa.
