Canvi de cicle, nou mapa

L’èxit indiscutible del procés participatiu del 9-N ha tancat el cicle que justificava l’acord de legislatura. Tot i les seves limitacions, la jornada va prendre una dimensió formidable. I va projectar senyals prou clars del suport social que susciten el dret a decidir i la independència. Culminat amb nota l’acte de fe, el procés i la mobilització ciutadana demanen calendari propi i acció immediata. La confrontació amb l’Estat no es pot plantejar gaire més temps en el terreny simbòlic i vorejant el perímetre de la legalitat imposada -l’ús instrumental que el govern Rajoy en fa ho corrobora-. Disposar de les estructures d’estat fonamentals és d’una urgència extrema perquè no tenir-les ens afebleix decisivament. I, sobretot, les persones en situació més precària necessiten sense dilacions un nou escenari polític, l’obtenció de recursos i la posada en marxa de mesures socials ambicioses. El marc autonòmic -estrangulació pressupostària, ingerències competencials sistemàtiques- ha laminat els marges efectius d’autogovern. En conseqüència, la pausa epistolar per posar en evidència altra vegada la negativa de l’Estat a negociar el referèndum ha de ser brevíssima. L’obtenció del mandat democràtic perquè el Parlament acordi l’assumpció de la plena sobirania política i es pugui encetar un procés constituent és inajornable. Per això cal conèixer immediatament les propostes que fa cada formació.

En el cicle post 9-N que ja hem iniciat es produirà una modificació important del mapa electoral i polític català. El reajustament del front més conservador, copat per l’espanyolisme més ultrancer i els vasos comunicants entre el PP i C’s, s’alimentarà del rebot que pot ocasionar entre les seves bases el pànic a una majoria sobiranista. D’altra banda, la reorganització del centre i el centredreta s’ha precipitat per l’efecte del cas Pujol en la renovació en marxa a CDC. Les tensions indissimulades amb la direcció d’UDC i el desgast que pot generar la tramitació judicial d’alguns casos pendents, han fet pivotar tota la reestructuració interna al voltant de la figura d’Artur Mas. La seva capitalització del relat del 9-N -malgrat les vacil·lacions i rebaixes de la consulta originalment pactada- ha donat més força a l’opció de l’anomenat partit del president. De fet, aquesta aposta és congruent amb la tradició d’un espai electoral que anteriorment s’havia aglutinat al voltant de Jordi Pujol i que, ara, trobaria en Mas el lideratge personal substitutori, adaptat al nou escenari polític i al nou moment històric. Malgrat les manifestacions del mateix Mas, el 2012, fixant un límit pròxim al seu recorregut polític, a hores d’ara el seu lideratge de l’univers convergent resulta indiscutible i insubstituïble.

De fet, però, l’amplíssim moviment cívic, desplegat coincidint amb l’agudització de la crisi i dels seus efectes, ha propiciat un desplaçament de la consciència ciutadana cap a posicions identificades amb la tradició d’esquerres. La inclusió en el nucli mateix de la reivindicació sobiranista -i en les campanyes de l’ANC i Òmnium- de l’exigència d’una profunda regeneració democràtica i la transformació del sistema econòmic i social, n’és una expressió tangible. Aquest desplaçament de la consciència dels sectors socials més dinàmics pot convidar Mas a revisar el seu discurs social. Però, sobretot, constitueix una gran oportunitat per a les esquerres, en procés -també- de reorganització. La necessitat de proporcionar una resposta adequada a la demanda de noves formes de participació política interpel·la especialment les formacions d’esquerres. L’actualització general d’idearis i projectes polítics haurà de ser paral·lela a l’esforç per repensar la pròpia estructura organitzativa.

L’emergència recent de projectes alternatius d’esquerres, que hauran de precisar les seves propostes, formes d’organització i marcs d’aliances, afectarà espais fins ara representats al Parlament principalment per la CUP i ICV-EUiA. Però la possibilitat d’articular una esquerra de vocació majoritària i capaç de suscitar un suport social ampli i transversal, a expenses del vincle que hi puguin establir les formacions anteriors, se situa al voltant de la confluència entre el republicanisme social i independentista d’ERC i el socialisme sobiranista. Mentre l’unionisme que es proclama d’esquerres s’encongeix, la imminent confluència de grups i persones procedents del sector més catalanista del PSC facilita l’opció d’una coalició amb ERC que pugui recollir una majoria progressista capaç de condicionar els principis inspiradors i el procés de construcció del nou estat.

Més continguts de

El + vist

El + comentat