Avegades em pregunto (no gaires vegades perquè, francament, evito tant com puc pensar en personatges que treuen el pitjor de mi) què diria de Cristiano Ronaldo si fos jugador del Barça. És que dissabte el noi va superar el llindar de dolor que jo estava preparat per suportar, donada la descriptible il·lusió que em feia la final i la no menys explicable felicitat que em va envair quan va marcar Sergio Ramos. Per no perdre’m en més ironies, ja dic ara que veure’l celebrar un gol de penal que no decidia res contra un rival amb un defensa coix, un rival trencat físicament i moralment, i celebrar-ho bramant descamisat com si la vida li degués alguna cosa, com si no fos, segons el propi autoretrat “guapo, ric i bon futbolista”, és una de les escenes més atemptatòries al bon gust, l’esportivitat i la reputació de les multinacionals que li paguen que s’han vist en un camp de futbol. Una celebració convertida en un anunci de calçotets, vaja.
Uns altres que no van tenir inconvenient a fer estriptis van ser la parella Florentino-Aznar, saludant-se com si fossin dos xavals, posant foto a la definició del que en anglès en diuen crony capitalism, o capitalisme per als amics. Aznar, la versió 4G de la lucecita del Pardo, reserva moral de l’Espanya unitat de destí, devia tornar a casa content d’haver restablert l’ordre natural de les coses. La décima, ahí es nada. “Llàstima que l’hagi de capitalitzar el sonso de Rajoy”, devia murmurar. Ja s’imaginava a la Moncloa, rebent el Madrid i aixecant-se la camisa per comparar els seus abdominals amb els de CR7. Va ser la seva segona tornada a casa més triomfal des de territori portuguès, després d’aquell diumenge que va tornar de les Açores de jugar a estadista mundial amb Bush i Blair. No van guanyar cap trofeu, però van donar molta guerra.
La crueltat amb què l’Atlètic de Madrid va perdre a Lisboa mou a la compassió. Una crueltat que voreja el sadisme, tenint en compte que és la segona vegada que es deixen escapar una Copa d’Europa que tenien a la butxaca (1974). Magre consol: el Barça va necessitar tres finals i 31 anys per guanyar la primera. I el Madrid, en canvi, va optimitzar el millor de la seva personalitat contemporània (no jugar a gran cosa) i del seu caràcter constitutiu: no donar un partit per perdut fins que l’àrbitre no xiula. De Sergio Ramos se’n podran fer molts acudits, però la seva sí que és la imatge del defensa que aguanta un equip i es multiplica.
Aquesta triple victòria madrilenya en els tres títols de l’any fa més dolorosa la temporada del Barça. Només que haguéssim tingut una versió normaleta del Barça 2009-2013, el 2014 no hauria acabat així, amb aquest trist final de cicle agreujat per la décima, que amenaça amb un canvi d’hegemonia. L’any perdutamb Martino, responsabilitat directa de la directiva, obligarà Luis Enrique a treballar de pressa per restablir la jerarquia mundial del Barça. En el caràcter del nou entrenador i la seva fama d’inflexible amb els jugadors està dipositada avui l’esperança dels que tenim poca tolerància a la gomina.
