Val la pena llegir el llibre de Thomas Piketty Le capital au XXIe siècle [El capital al segle XXI]. L’acumulació de dades que ofereix sobre l’evolució de la desigualtat durant els darrers cent anys és extraordinària. Ha provocat un dels debats político-mediàtics més intensos dels darrers anys -com recollia l’ARA en el seu reportatge de fa dos diumenges-. I està meravellosament escrit, amb el ritme d’una gran novel·la del segle dinou (i, de fet, farcit de referències a Balzac, Jane Austen i Dickens) i ple de tota mena d’excursos autobiogràfics, metodològics i normatius que trenquen les costures del llibre estàndard i grisós de les ciències socials.
El llibre defensa dues tesis centrals. La primera és que, en el capitalisme (escrit en singular), el capital té una tendència secular a créixer (respecte a les rendes del treball) i a assolir un lloc preeminent en l’economia perquè la taxa de retorn del capital (al voltant del 4-5 per cent anual) és gairebé sempre superior a la taxa de creixement de l’economia. L’únic moment en què el capital va perdre força va ser després de la Primera Guerra Mundial i fins a la dècada dels setanta tant per l’impacte de les grans catàstrofes del segle vint com pel ràpid creixement econòmic de la postguerra. La segona tesi és que el capitalisme mostra una dinàmica interna de concentració de la riquesa i de la renda en poques mans -sobretot perquè les grans fortunes poden gestionar el seu patrimoni millor que els petits estalviadors i, per tant, engreixar-se d’una manera inexorable.
El problema del llibre, però, és que les seves dades no quadren amb cap d’aquestes tesis. Segons les sèries que ha construït Piketty, a França l’any 1820, les rendes del capital representaven un 30 per cent de totes les rendes (i l’altre 70 per cent corresponia a les rendes del treball). A principis del segle XXI, les rendes del capital havien de fet baixat al 25 per cent. A la Gran Bretanya, la tendència és la mateixa, amb una lleugera caiguda de les rendes de capital, que van passar del 35 per cent de totes les rendes l’any 1770 al 25 per cent l’any 2010. Per a tota la resta de països avançats (a penes hi ha dades de països en vies de desenvolupament), les rendes de capital també oscil·laven entre el 25 i el 30 per cent l’any 2010.
Pel que fa a la segona tesi, el que en realitat observem és una tendència a llarg termini cap a més igualtat (naturalment amb una certa volatilitat en el temps i amb diferències entre països). Cap al 1910 (que és quan comencen les dades sistemàtiques d’aquest tipus), el 10 per cent més ric de la població controlava al voltant del 45 per cent de tota la renda nacional a França i, en general, a tot Europa, i una mica menys (un 40 per cent) als Estats Units. Cent anys més tard, el 10 per cent més ric de França té el 32 per cent de tota la renda. La xifra és similar a Alemanya. A Escandinàvia, que a principis del segle vint tenia una distribució de la renda tant o més desigual que la francesa, el 10 per cent més ric hi té ara un 25 per cent de la renda total. Aquesta reducció de la desigualtat monetària coincideix amb l’evolució d’altres indicadors (no recollits a Piketty). Per exemple, la diferència en expectativa de vida entre aristòcrates i treballadors britànics era de 30 anys a finals del segle divuit. Avui la diferència entre classes professionals i manuals a Anglaterra oscil·la entre els 6 i 9 anys.
Dins d’aquesta tendència de reducció de desigualtats hi ha dues excepcions: els Estats Units i, més moderadament, la Gran Bretanya. Els Estats Units eren lleugerament més iguals que Europa a principis del segle XX (i, de fet, ho havien estat molt més abans de la Revolució Industrial) i l’any 1970 el 10 per cent més ric controlava el 32 per cent de la renda (una xifra idèntica a la de França aquell mateix any). Tanmateix, des del 1980, la proporció de la renda en mans del decil més ric ha crescut fins a arribar al 48 per cent l’any 2010 (mentre que a penes ha variat a Europa). D’aquest increment, la meitat se l’ha endut l’1 per cent més ric -sobretot pels salaris astronòmics que han passat a cobrar els alts executius de les grans empreses i bancs americans.
L’evolució de les rendes americanes explica a bastament per què el llibre de Piketty ha tingut un impacte tan extraordinari als Estats Units -i, per tant, de retop, a Europa, on s’ha convertit en una arma contra el capitalisme-. Amb les dades a la mà, però, la lectura que jo en faig és diferent. Primer, perquè demostra que, a llarg termini, l’economia de mercat (juntament amb la democràcia) ha estat capaç de generar i repartir creixement amb força èxit. I, segon, perquè evidencia que no hi ha un capitalisme sinó diversos capitalismes -i que alguns continuen mantenint amb eficàcia l’economia social de mercat que es va crear a la postguerra.
