Aquest setembre e l focus mediàtic s'ha concentrat en la Via Catalana, la nova mobilització secessionista gegantina, mentre una eventual separació de Catalunya fa un any que monopolitza l'agenda política catalana i bona part de l'espanyola. Tanmateix, aquesta demanda d'independència per a amplis sectors de la ciutadania és inseparable d'un canvi en la forma de fer política: davant la tradicional, articulada des de dalt i que discorre per vies institucionals, en sorgeix una altra d'associada al món civil, generada des de baix, de caràcter assembleari i que demana més participació. I és que la desafecció de bona part dels catalans envers l'Estat és paral·lela a una altra desafecció envers la classe política catalana que passa desapercebuda molt sovint.
Una doble desafecció política. Aquesta darrera desafecció es va començar a advertir els comicis locals del 2003, quan van despuntar dues formacions noves, Plataforma per Catalunya (PxC) i la Candidatura d'Unitat Popular (CUP). A les eleccions catalanes del 2006 s'hi va sumar Ciutadans (C's) i a les del 2010 ho féu Solidaritat Catalana per la Independència (SI), que s'eclipsà a les del 2012. En aquests partits emergents conflueix de forma diversa l'afirmació d'identitat (catalana, espanyola o autòctona davant dels immigrants), la protesta contra les elits i l'afany de ser plataformes cíviques, mentre les cinc grans formacions (CiU, ERC, PSC, PP i ICV) perden suport global i als comicis locals del 2011 només aplegaren el vot d'un 44,5% del cens total.
Aquesta tendència també es plasmà en un populisme plebiscitari que tingué dues projeccions: les consultes populars per la independència i els indignats . Les primeres les organitzaren entitats cíviques en 554 municipis (d'un total de 947) entre setembre de 2009 i abril de 2011. Hi participà el 19% del cens previst, prop d'un milió de votants (884.508 persones), i escenificaren la doble desafecció citada: hom votà al marge dels partits per rebutjar l'Estat. A més d'instal·lar la independència en l'agenda política, aquestes votacions estengueren una democràcia participativa que sintonitzà amb el qüestionament de la vella política representada per les grans formacions. Els plebiscits, doncs, demanaren un canvi de relacions entre Catalunya i Espanya, però també del joc polític.
L'eclosió dels indignats el 15 de maig del 2011 reafirmà aquest procés i en marcà una altra fita: si els nous partits eren una protesta dins del sistema i els plebiscits una altra al marge del sistema, els indignats en feren una de general contra el sistema. Aquests, erigits en representació del poble , encarnaren el desig d'una democràcia horitzontal i directa.
Independència i democràcia assembleària. En conseqüència, l'esclat de l'independentisme de masses està vinculat a una desafecció difusa envers la política tradicional, només explícita en la voluntat ferma de refundar la democràcia de sectors esquerrans com la CUP o el Procés Constituent impulsat per Arcadi Oliveres i Teresa Forcades.
En aquest panorama, la constitució de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha expressat altre cop la doble desafecció esmentada. Si la relativa a l'Estat és evident en el seu separatisme, la referent a la política tradicional és implícita en el seu nom: el fet que els seus integrants es proclamin com una "assemblea nacional" suposa - nolens volens - qüestionar la legitimitat del Parlament de la Ciutadella, que en darrera instància és l' assemblea nacional catalana electa a les urnes.
Precisament aquesta confluència de desafecció envers l'Estat i afany d'establir una democràcia plebiscitària expliquen l'ampli consens que avui té la consulta per la independència, en fer-ne bandera tant la vella política com la nova , l'esfera institucional i la cívica, el Parlament i el carrer.
La consulta uneix el carrer i el Parlament. La fórmula de mobilització que s'ha imposat aquest 11-S, una cadena humana, ha mantingut el consens anterior en guardar aquests equilibris. La Via Catalana és una representació del poble en moviment per sobre dels partits però amb el seu suport, la seva participació és lliure i no té líders ni presidència. Un dels coordinadors, Ferran Civit, l'ha descrit com "una sardana simbòlica". En suma, és una expressió d'independentisme assembleari de masses.
Tots els canvis exposats envien un missatge clar: gestionar l'actual secessionisme només des de la política institucional serà cada cop més difícil per una raó: hom vol un nou Estat, però també una nova política, i això no s'ha copsat prou.
