Si fa o no fa, varen ser cinc mil les persones que s'ajuntaren al passeig del Born per protestar contra tot el que està succeint amb la nostra Orquestra Simfònica de les Illes Balears. Dic nostra perquè la pagam entre tots, encara que els encarregats de fer-los arribar els doblers no ho facin d'allò més bé, ni amb puntualitat. Bàsicament perquè els músics puguin fer coses tan escassament intel·lectuals com per exemple menjar, pagar el lloguer, el gas, el llum, posar benzina, pagar el col·legi, vestir-se, ensabonar-se. Vaig veure cinc mil persones i tot d'una vaig pensar que si tots féssim el consum cultural mínim que correspondria, per ventura tot seria d'una altra manera. Si tots els que ens posam a la boca mitja dotzena de cops a l'any, no gaire més, les paraules "cultura" i "català", que suposo que som més de cinc mil, però amb cinc mil m'hi conformo; anéssim al teatre, als concerts, llegíssim premsa i literatura en català, segur que no perdríem tants referents pel camí i sobretot ens estalviaríem haver-los d'enyorar. I en lloc de fer concentracions per rebutjar conductes intolerables, en aquests moments indispensables, faríem festes per celebrar aniversaris... per exemple. Ells, els polítics, ho fan tot i prenen totes les decisions en funció dels vots que els pot representar. A partir d'aquí, com més siguem els que feim consum cultural, més preocupats estaran i més en compte ens tindran, perquè de moment el que pensen és que si a ells, els elegits, no els interessa ni poc ni gens tot això de la faràndula -faràndula és tot allò que no va destinat a produir euros directament-, està clar que molt menys ha d'interessar als seus súbdits, abans coneguts com a ciutadans.
CineCiutat
Un bon exemple de tot això podria ser el CineCiutat, que no em cansaré mai de ponderar ni mai li faré suficient justícia. Gairebé és l'única manera de veure cinema de qualitat, encara que per no ferir susceptibilitats diré que és l'única manera de veure cinema no-comercial, aquest que també ens agrada tant posar-nos a la boca. De fet, en un principi del que volia parlar era de Godard, un dels grans genis de la història del cinema, un investigador sense límit, o d'altres no tan extrems de la Nouvelle Vague, del Free Cinema, del neorealisme, del nou cinema alemany de Fassbinder, de Schlöndorff, o d'altres que no estaven inclosos en cap grup com Tarkovski, o... de qualsevol d'aquests que ens ensenyaren tant en la nostra joventut i que avui estan completament oblidats, fins i tot a les televisions on no tenen ni tan sols un petit prestatge, un finestró des d'on pegar-los de tant en tant un cop d'ull. I de cop i volta trobo a la cartellera de CineCiutat Hannah Arendt , una pel·lícula dirigida el 2012 per Margarethe von Trotta, que va estar casada amb Volker Schlöndorff, amb qui va dirigir una d'aquestes pel·lícules tan mítiques com oblidades de les quals volia parlar, L'honor perdut de Katharina Blum (1975), i sola va dirigir Les germanes alemanyes (1981) i Rosa Luxemburgo (1986), entre d'altres. Una autèntica meravella, d'aquestes que hi has de posar tots els sentits per poder gaudir, fruir i assimilar tot el que surt de la boca de la pensadora jueva en un moment de la seva vida, quan va cobrir per al The New Yorker el judici duit a terme a Jerusalem contra el nazi Karl Adolf Eichmann.
Ja ho deia François Truffaut, que per poder fer una bona crítica d'una pel·lícula almanco s'havia de veure tres cops. Segur que "Hannah Arendt" en necessitaria alguna més. Ben contada, amb bon sentit del ritme, amb una ambientació perfecta, fins i tot hi ajuda l'elecció dels colors, tant que sembla rodada en el moment de la seva ubicació, finals del anys cinquanta i principis dels seixanta. O les seves relacions, tant amb el seu marit com amb el seu mentor, ni més ni menys que Martin Heidegger, de qui va ser als divuit anys -ell en tenia trenta-cinc- amant clandestina, deixebla predilecta i amiga per sempre. Dues frases: "Si no acceptes els homes com són, has d'estar sola" o "Pensar és una activitat molt solitària". A tot això hi hem d'afegir les seves reflexions sobre el bé i el mal arran del judici del criminal nazi, publicades primer en cinc articles i després en un llibre titulat Eichmann a Jerusalem . Una actuació superba de Barbara Sukowa, un temps musa de Fassbinder, i que també havia interpretat a les ordres de Von Trotta Rosa de Luxemburg i Hildegard von Bingen (santa), d'aquestes que deixen empremta, densa, dura, com el mateix personatge, amb l'ètica a prova de bombes. Però al CineCiutat no tan sols hi podem trobar la molt recomanable Hannah Arendt , també i encara Searching for Sugarman o ni més ni menys que Rosemary's Baby de Roman Polanski. Tot és possible i fins i tot probable.
