La coronació de Felip VI ha passat sense pena ni glòria, amb un entusiasme perfectament descriptible i un escepticisme generalitzat. Un acte de la superestructura política i social que reafirma la distància creixent entre les elits i la societat. Per Rajoy això és signe d’estabilitat. S’hi podria veure la força del virus de la indiferència que erosiona la vida col·lectiva, però m’atreviria a dir que la distanciada actitud de la ciutadania és més que res un missatge: no ens deixem enganyar pel soroll i l’espectacle. El mateix rei va recordar que la direcció de la política correspon al govern. Doncs això: és cap a la Moncloa que s’ha de mirar. L’intent de fixar l’atenció en la substitució de la gastada cirereta perquè oblidem fins a quin punt està podrit el pastís és una fugida d’estudi que ja no enganya a ningú.
Per això insistir que el rei pot fer de pont per arreglar les coses serveix de poc. Potser alguns voldrien que la màgia reial conjurés els problemes de fons, o potser ho diuen per una simple qüestió de cortesia. Però escoltant el discurs del nou rei la sensació d’un canvi perquè res canviï es fa encara més pregona. Fixem-nos en el que concerneix Catalunya. Les paraules del rei van girar sobre dues idees: la reafirmació de les línies vermelles marcades pel govern i la glosa de les diverses llengües existents a Espanya. D’aquesta manera, el rei semblava buscar la complicitat dels que pensen que la qüestió catalana es podria resoldre amb algunes concessions en matèria de llengua i cultura. Deixem de banda la poca credibilitat que té aquesta via quan el govern està anant en la direcció contrària. Però més enllà d’això, una vegada més s’arriba tard. Pensar que el problema amb Catalunya es pot resoldre per la via d’un cert nacionalisme lingüístic i cultural és antic. El conflicte està en una altra fase: la del poder. El que es demana és un repartiment del poder completament diferent de com ha estat fins ara. I això, efectivament, són paraules majors, perquè quan un guanya poder un altre en perd. I certament no es resol amb un manyac a la sensibilitat lingüística dels catalans. Política de cireretes.
