Deixin-me ser avui una mica sarcàstica amb el tema que vull tractar, que no és altre que el de les balances fiscals i com els polítics les estant desvirtuant. Han aconseguit que aquest instrument metodològic, que l’únic que pretén és aportar informació sobre l’impacte redistributiu en l’àmbit territorial del sector públic central, sigui en aquests moments poc creïble i altament qüestionat. De fet, penso que ha estat una estratègia política molt ben travada per reduir les friccions que hi haurà entre comunitats autònomes en la negociació del nou model de finançament.
Per sort, a Catalunya fa més de 40 anys que s’estudia i es treballa en aquesta temàtica. Hi ha un ampli ventall de bibliografia acadèmica i nombrosos experts. Fets que han propiciat que la ciutadania sàpiga destriar els treballs rigorosos dels que no ho són. A banda que com a ciutadans catalans vivim i patim el dèficit fiscal de Catalunya diàriament i en tots els àmbits.
Ara bé, tal com s’està tractant aquest tema, no tinc més remei que prendre-m’ho com un espectacle del tipus del vodevil, per bé que una mica depriment. Davant la propera negociació del sistema de finançament autonòmic, ha començat el primer acte de l’espectacle que pren com a fil conductor les devastades balances fiscals. En la primera escena es veu com el protagonista, que no és altre que el ministre Montoro, encarrega a un grup d’experts una nova metodologia de càlcul de les balances fiscals totalment diferent de la que s’havia seguit i consensuat fins ara, tant en el món acadèmic com en l’institucional i tant a escala nacional com internacional. És una fórmula inèdita, gairebé secreta, made in Spain. De fet, l’han batejat amb un altre nom, el de “ cuentas públicas territorializadas ”. Si ens parem a pensar una mica en el guió i som una mica espavilats podrem pensar que potser l’objectiu últim, és a dir, el mòbil de l’espectacle, no és altre que presentar una metodologia que proporcioni uns càlculs de dèficits i superàvits fiscals més igualats, és a dir, evitar que hi hagi massa diferències entre les comunitats autònomes que aporten i les que reben. Però podem anar més enllà i podem intuir que el que vol el protagonista és reduir sensiblement el dèficit fiscal que presenten les comunitats mediterrànies, és a dir, les Balears, Catalunya i la Comunitat Valenciana. Unes comunitats que, quina casualitat!, són les que el sistema de finançament autonòmic més penalitza, a banda de Madrid.
D’aquesta manera, si es presenten uns càlculs de balances fiscals amb un dèficit fiscal més baix per a aquestes comunitats que el que normalment els atorguen els estudis fets fins ara, se les desactiva en la lluita pel nou model de finançament autonòmic, perquè es rebaten els arguments que sostenen l’existència d’un tracte fiscal injust.
En el segon acte entren en acció el Sr. González, president de la Comunitat de Madrid, i el Sr. Monago, president d’Extremadura. Grans artistes secundaris que fan els seus propis càlculs de balances fiscals. És de destacar, en especial, l’actuació del Sr. Monago: fa un paper esplèndid, ja que va haver d’aguditzar molt l’enginy per poder obtenir els resultats que volia. Val a dir que més que pel seu rigor va destacar per la imaginació, perquè va introduir moltes balances (l’energètica, l’ecològica, la demogràfica, la d’infraestructures, la industrial, la del deute, la del dèficit, la de la despesa, la de la renda, la del finançament autonòmic), ho va barrejar tot i, vet-ho aquí, al final va aconseguir la seva poció màgica. Quina escena tan brillant!
Com avançarà aquest espectacle, que es preveu llarg i feixuc? Doncs tot fa pensar que s’hi incorporaran nous actors, i que tots ells tindran un mòbil per calcular les balances fiscals que més els convingui. I ho faran per finalment lluitar per incloure en el nou model de finançament les variables que els siguin més favorables, i d’aquesta manera aconseguir arrencar una mica del pastís que ha fet el ministre Montoro -sense gaire estima, tot s’ha de dir.
La pregunta final és: com acabarà l’espectacle? Sens dubte serà una tragèdia i acabarà amb la mort de les balances fiscals. Com diu el refrany castellà: “ Entre todos la mataron i ella sola se murió ”.
Per sort, a Catalunya estem en un altre espectacle més creatiu, innovador i, sens dubte, més arriscat, però és el moment de l’aventura!
