Aquesta setmana en diverses ciutats d’Europa els taxistes han aturat els seus vehicles per protestar contra el que consideren un intrusisme il·legal al servei públic de transport.
Podem discutir sobre la legalitat o il·legalitat d’aquesta aplicació mòbil i sobre si s’estan vulnerant els drets que, a priori, una llicència de taxi assegura al seu propietari, però perdrem el temps. La guerra dels gremis contra els avenços tecnològics sempre acaba, més tard o més d’hora, amb una derrota dels primers.
Que ningú no s’enganyi. El conflicte Uber és l’enèsim exemple de com les estructures de col·laboració estan dinamitant els mercats i redefinint els avantatges competitius de les empreses i professionals que hi concorren. El gremi dels taxistes té molta força, però res no podrà fer a llarg termini contra la voluntat d’un particular per posar-se d’acord amb un conductor per tal que el porti d’un lloc a un altre a canvi d’un preu. De la mateixa manera que les editorials o discogràfiques no van poder evitar l’intercanvi de música o llibres entre persones.
Fa temps que es parlava de l’intercanvi P2P ( peer-to-peer ), “entre iguals”. Però ningú no pensava que arribaria a activitats tan quotidianes com ara recórrer dos quilòmetres per la ciutat.
Les aplicacions de dispositius mòbils han fet possible un concepte econòmic que es va considerar teòric durant molt de temps: la competència perfecta. Oferta i demanda perfectament informades, atomitzada en nombre (el contrari d’oligopolis o monopolis) i en igualtat de condicions. Adam Smith fliparia amb les apps perquè son la màxima expressió de la competència perfecta.
Els boticlastes no tenim res a fer contra el desig d’un comprador. Són temps de destrucció creativa no exempts de violència i protestes. Benvinguts a la quarta revolució industrial. Benvinguts a la competència perfecta.
