Congressos, fires i jocs de mans

Diuen les estadístiques que enguany el nombre de telèfons mòbils en funcionament superarà la població mundial. També diuen que es venen deu ordinadors cada segon, que en un parell d’anys mig planeta tindrà accés a internet o que el trànsit de dades augmenta anualment un 60%. Fa uns anys, fins i tot, conclaves d’experts internacionals en desenvolupament i tecnologies de la informació, embafats d’optimisme tecnològic, deien que el problema de l’accés estava superat, que qualsevol persona al món podia entrar a internet, i estar perfectament informada i comunicada sense importar ni on es trobés ni en quines condicions.

A Accra, la capital de Ghana, no hi venen mòbils a 600 €. En canvi, sí que hi arriben contenidors europeus amb mòbils usats per al mercat de segona mà. Perquè comerciar amb residus perillosos està prohibit per alguns tractats internacionals (com ara la Convenció de Basilea), però vendre aparells usats és allargar la vida del producte i tenir cura del consum de recursos. O una excusa miserable quan l’aparell no funciona.

Que aquest és el cas moltes vegades ho demostra l’existència de mercats informals relacionats amb la recollida, la reparació i el reciclatge d’aquests dispositius. El mercat negre dels residus electrònics mou anualment, només als Estats Units, més de 500 milions de dòlars. Prou per obviar els permanents conflictes i la inseguretat laboral, la insalubritat dels abocadors, l’explotació infantil, els escassos mitjans de les plantes de reciclatge i la contaminació resultant, que dibuixen un paisatge desolador.

El fet és que, de mòbils i altres aparells electrònics, cada cop se’n fan més. I se’n llencen més, es calcula que el món va generar el 2013 uns 50 milions de tones de residus electrònics, i la xifra augmenta anualment entre un 16% i un 28%, tres cops més ràpidament que la brossa domèstica. És coneguda la creació de necessitats fictícies i l’obsolescència programada dels productes, inspirades per l’increment constant de beneficis com a única possibilitat empresarial de prosperar. Però no és menys coneguda la limitació de les primeres matèries disponibles. Des de la Unió Europea s’ha analitzat la disponibilitat d’aquestes primeres matèries i l’enorme dependència de les importacions de moltes, i s’estan dissenyant polítiques específiques per posposar el problema; no pas per afrontar-lo. En canvi, centres de recerca com el noruec Sintef treballen des de fa temps en la millora dels processos de desballestament i reciclatge. D’altra banda, amb debats oberts i sense receptes màgiques, però amb plantejaments sistèmics, moltes organitzacions proposem obertament parar màquines i canviar el paradigma de creixement econòmic per un de decreixement desitjable, com aquells llunàtics que fa més de trenta anys van fer números per demostrar la insostenibilitat de tot plegat i engegar un camí al qual no ha deixat de sumar gent.

Mentrestant, aquí ens disfressem novament de capital mundial del mòbil. Torna el Mobile World Congress, el paradís dels apassionats per la tecnologia, els empresaris intrèpids d’internet, els de les velles companyies de telefonia i els visionaris de torn. Discutiran sobre estratègies d’expansió a nous mercats. I s’inventaran un futur llunyà sempre millor que el present. I presentaran pantalles flexibles i altres meravelles. I faran negocis. I jugaran a golf. I escoltaran embadalits alguna estrella del sector. I, sobretot, deixaran el sector hoteler ben content.

Però no hi haurà lloc per parlar dels països abocador com Ghana, o Nigèria, o Costa d’Ivori, o tants d’altres. Ni s’esmentaran les conseqüències socials i ambientals de les mines a cel obert del Perú, Sud-àfrica, la Xina o la República Democràtica del Congo, de les quals es treuen molts dels materials necessaris per a la fabricació dels aparells. A ningú tampoc li passarà pel cap la possibilitat de dissenyar els dispositius electrònics perquè durin tant de temps com sigui possible, o l’opció de reparar-los en comptes de reemplaçar-los sencers. I difícilment es parlarà de maquinari, programari o coneixement lliures, perquè les maneres tradicionals de compartir i avançar col·lectivament no casen bé amb la competitivitat del model. I, com altres vegades, qualsevol d’aquestes línies serà titllada immediatament d’indocumentada o ignorant, o rebuda amb el cinisme del jo què vols que hi faci.

Esclar, el tecnooptimisme i les xifres llampants dels titulars obliden sovint el detall, i mostren només la faceta panxacontenta del progrés que avança a tota velocitat contra el mur dels recursos finits. Que no ens enganxi parlant pel mòbil.

Més continguts de

El + vist

El + comentat