"Ara és moda dir que no suportes les festes. Doncs miri, a mi m'encanta Nadal, i Sant Esteve també. I és que hi ha gent que sembla que només és en aquest món per amargar-se la vida. Ja em diràs tu. Amb lo bonic que és veure tots els carrers amb llumetes i la família i fer-se regals… ¿Què té això de dolent? Res. Ganes de fer-se l'esnob". La Lloll Bertran, si pogués, no callaria mai, ni adormida.
Fèlix Millet no se l'ha mirat. Es grata la butxaca, en treu unes monedes i les compta. Du un trajo marró de llaneta i fa cara de cansat, com si ahir hagués plegat tard. La Lloll no, ella mai no es cansa: "Miri, ara que el veig remenar monedes, aprofitaré. Vostè que hi entén, ¿amb això de la crisi paga la pena posar diners al pla de pensions abans que acabi l'any o potser és millor que me'ls guardi, no fos cas que encara desapareguessin arrossegats per una desfeta borsària?" Ara sí. Ara Millet se la mira com es miraria un escarabat abans de trepitjar-lo. "Senyora, això a mi ja no em preocupa. Estic retirat." La seva veu fonda ha ressonat amb una autoritat que només es pot heretar de generació en generació.
"Sí, ja ho suposo, però només li demanava un consell. És Nadal. Hauria de ser una mica més amable. Com a mínim, tant com nosaltres ho hem estat amb vostè, que ens hauria de donar les gràcies a tots els catalans, un per un i amb reverència, perquè pot passar aquestes festes amb la família mentre que altres, per molt menys del que vostè ha arrambat, les passaran a la Model". Això de no callar té el problema que, de vegades, parles massa. I ara, la Lloll fa una pausa i s'adona de la situació en què es troba: tancada a l'ascensor amb aquest home que sembla d'aquells capaços de tenir un pardal dins del puny i, amb un somriure, fer força fins a sentir crec. I ella, a sobre, provocant-lo."Jo, senyora, els diners, els diners de debò, sempre els he guardat a casa." I, amb això i un "Bones festes", Fèlix Millet dóna per tancada la conversa.
