Potser ja forma part de la nostra rutina despertar-nos i adonar-nos que res és tan bonic com ens havien fet creure. Potser és que ens hem fet grans i hem perdut la capacitat de creure en contes i faules. Potser és que mai va haver-hi faules ni contes, i només gent que explicava històries que a nosaltres ens servien per anar a dormir tranquils. I potser és que hem perdut la innocència a hòsties.
Ara els contes que ens expliquen van de pobresa sobtada i pobresa pressentida. Parlen de retallades injustes i inhumanes. De disturbis i reaccions sobredimensionades. De cops de porra i pluja de pedres. Són contes de gent rica que encara ho vol ser més i de gent pobra que ja no ho pot ser més. Històries de vagues i manifestacions, d'indiferència i mutisme. Van d'escoles amb menys mestres i més alumnes, d'hospitals amb menys metges i més malalts. De deshumanització i d'escepticisme. De desorientació, indignació i egoisme. Són contes de mentides que clamen al cel i mirades incrèdules que no aixequen el cap. I no només això, perquè a aquests mals comuns hi hem d'afegir les afliccions de cadascú. La malaltia que no es cura, el cor que es trenca, la feina que no arriba, el fill que es rebel·la, el queixal que fa mal, la crisi dels 40, la dels 50 i la dels 60.
Potser les coses van mal dades, potser tots tenim motius per a la desesperació, però si una cosa tinc ben clara és que no hi ha herois de còmic que puguin lluitar contra nosaltres, perquè tots i cadascun dels que ens ha tocat viure aquests moments de canvi som herois de carn i ossos. Som personatges sobrenaturals i amb poders ocults. Si no ja m'explicareu com se suporta tot plegat. Ja m'explicareu com ens ho fem cada dia per pensar: potser avui me'n surto. I un dia, sortir-nos-en.
