Crisi, sobirania i Europa

Crec que una bona part dels que vivim a Catalunya estaríem d’acord que hi ha dos problemes que ara ens preocupen molt: les incerteses de la situació econòmica, que suposen dificultats de present, i la sensació de no tenir prou sobirania per planejar el nostre futur. En termes simples: com sortir de la crisi i com refer les nostres relacions amb l’Estat. Són dos temes que alguns separen, i s’equivoquen, ja que el segon pot condicionar molt, per bé o per mal, el primer, que és el més important. Apareix ara la perspectiva d’unes eleccions al Parlament Europeu, i no sembla que s’estigui valorant prou com podrien influir en els dos problemes. Deixeu-m’ho explicar.

Sobiranies. El concepte de la sobirania ha quedat totalment obsolet amb la globalització i amb el funcionament dels mercats financers. Solem dir que el govern català es troba impotent a causa de les imposicions del govern de l’Estat, i que el govern espanyol tampoc té llibertat d’actuació davant de les imposicions europees (més aviat alemanyes). Tot això és veritat, però hi hem d’afegir dues qüestions més també certes. La primera és que, a causa de l’absència d’un veritable govern europeu, a la UE hi segueixen manant els estats i, per tant, s’imposen els criteris dels més forts i més rics, que lògicament vetllen sobretot pels interessos dels que els han votat, que són els ciutadans del seu país. Però la segona és que fins i tot aquest govern més fort ha cedit una part important de sobirania als mercats financers, que són els que li proporcionen els recursos i els que li poden desestabilitzar la moneda. Ni Barcelona, ni Madrid, ni Berlín tenen la sobirania que ens pensem. L’han perdut, i sols no la recuperaran mai. Si nosaltres volem més competències només tenim un camí: aconseguir per a la UE de Brussel·les una sobirania similar a la que tenen Washington, Pequín o Moscou, per poder actuar com aquests altres estats. Després podrem decidir com ens la repartim internament amb una fórmula de caire federal, a un o a dos nivells.

Polítiques anticrisi. Les mesures que s’han imposat des de la troica als estats europeus han tingut una part raonable, necessària per corregir alguns abusos i liquidar algunes bombolles. Però no han aconseguit recuperar la nostra economia, a diferència del que ha passat als EUA. La causa és que en bona part han estat dictades per una raó ideològica equivocada (l’austeritat com a remei de la crisi) i una decisió política amagada (carregar sobre els deutors el cost de l’ajust per salvar els creditors, malgrat que aquests creditors també hi tenien responsabilitat). Això ha estat possible pel pes dels estats creditors i per la seva influència determinant sobre la Comissió Europea, a causa del sistema de nomenament dels seus membres. Per evitar això, els membres de la Comissió, i especialment el seu president, haurien de ser elegits pels ciutadans i no pels caps de govern. Així estarien obligats a rendir comptes als electors, i no només als governs. Això introduiria un petit element d’equilibri entre Consell i Comissió, i acostaria les institucions europees (Parlament i Comissió) als ciutadans, cosa absolutament necessària per acabar amb la llunyania amb què actualment les veiem. Una elecció directa, o indirecta a través del Parlament, permetria, a més, que el president de la Comissió reflectís més clarament les tendències majoritàries de tots els ciutadans d’Europa, i evitaria que les polítiques de la Comissió estiguessin mediatitzades i provoquessin el rebuig que sovint provoquen.

Encara no tenim prou consciència que el dia 25 de maig, a més d’elegir uns diputats, podem assenyalar directament qui volem que sigui el proper president de la Comissió. Jo tinc molt clar que vull un president (com ho va ser Jacques Delors) que sigui clarament partidari de construir una UE molt més compacta (amb una sola moneda, polítiques econòmiques coordinades, més transferències entre estats i una veu internacional única). Un president que, a més, estigui a favor de mesures basades en la creació d’ocupació i en la reducció de les desigualtats, en comptes de la insistència obsessiva en l’austeritat. Per tant, donaré suport a alguna llista que proposi una persona d’aquestes característiques. De moment, penso en Schulz, encara que ens falta conèixer alguns dels candidats, però els examinaré des d’aquests dos punts de vista, i aprofitaré l’oportunitat. Convido tothom a fer el mateix.

Més continguts de