Opinió 26/02/2011

Des de l'altra riba

i
Joan B. Culla
3 min

El llenguatge polític àrab té una marcada tendència cap a la retòrica grandiloqüent i hiperbòlica. Segur que molts de vostès recorden, el 1990, Saddam Hussein advertint les Nacions Unides que, si el volien desallotjar per la força del Kuwait que havia envaït i annexionat, això desfermaria "la mare de totes les batalles". A l'hora de la veritat, i després d'unes setmanes de bombardejos aeris, l'exèrcit iraquià va trigar exactament quatre dies a desbandar-se i rendir-se quasi sense lluita. De manera semblant, la majoria dels canvis de règim que s'han produït al món àrab des de mitjan segle XX han estat batejats com a "revolucions" (la Revolució Egípcia del 1952, la Revolució Siriana del 1963, la Revolució Iraquiana del 1968, la Revolució Líbia del 1969…) quan, en realitat, es tractava de vulgars cops d'estat; i els sistemes de poder que en resultaren han portat durant dècades l'etiqueta de "revolucionaris" quan, de fet, eren infames i corruptes dictadures personals.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Recordar això em sembla una precaució necessària a l'hora d'analitzar les convulsions que sacsegen avui des del Marroc fins al Iemen. Sí, és indubtable que, a Tunísia o a Egipte, la iniciativa del canvi va sorgir del carrer, de la gent. Però la caiguda dels dèspotes només ha estat possible gràcies a sengles cops de palau que han deixat el poder, de moment, en mans de generals i altres jerarques dels règims anteriors. Sí, veure les multituds reclamant llibertat és sempre un espectacle magnífic. Però, un cop superat l'embadaliment inicial, corresponsals i enviats haurien de tenir prou esperit crític (digueu-li professionalitat, si ho preferiu) per remarcar també les facetes inquietants del procés històric en curs. Per exemple, aquell líder dels Germans Musulmans egipcis (Esref Abdulgaffar) que ja s'ha pronunciat a favor d'il·legalitzar l'homosexualitat i l'adulteri. O aquell dirigent de Hamàs (Mahmud al-Zahar) que assegura: "Si som pobles islàmics, el poder ha d'estar controlat per la nostra religió". O aquells milers de dones de Manamah, vestides de negre de cap a peus, que semblen voler convertir Bahrain en una còpia reduïda de la teocràcia iraniana a la riba sud del golf Pèrsic.

Hi ha a Catalunya professors universitaris que, fa dues dècades, viatjaven a Líbia com a hostes oficials per conèixer les meravelles de la Gran Jamahiriya Àrab Popular i Socialista. No hi feia res que, ja aleshores, el coronel Gaddafi fos un dèspota llunàtic i criminal, ni que uns anys abans hagués finançat grups d'ultradreta a l'Espanya de la transició: era enemic dels Estats Units i es declarava antiimperialista, i amb això n'hi havia prou. Més o menys per la mateixa època, altres professors i algun polític encara avui en actiu eren convidats pel partit Baas a visitar l'Iraq de Saddam Hussein; recordo un col·lega que fins i tot hi va anar a fer d'escut humà contra les bombes nord-americanes. Que el rais iraquià fos un acreditat assassí de masses no tenia importància; l'únic que comptava era el seu antagonisme amb els Bush pare i fill: si aquells dos li volien mal, és que Saddam era un progressista genuí.

Amb aquests antecedents, i després de veure com algun periodista televisiu enviat a la plaça Tahrir del Caire es transmutava, de notari dels fets, en panegirista i supporter acrític, temo que estiguem en portes d'una nova epidèmia de beneiteria benpensant, segons la qual tot el que substitueixi les dictadures àrabs fins ara vigents -sobretot, si eren prooccidentals- serà per definició benèfic i digne del suport de l'esquerra conseqüent. Un dels factors que més m'ho fa témer és el precedent iranià.

L'altre dia m'arribà l'anunci d'una taula rodona a la Universitat Complutense de Madrid sobre "la Revolució Iraniana". El remitent era Paz Ahora, una ONG molt activa en la denúncia contra Israel i en la solidaritat amb la causa palestina, que també s'havia mobilitzat en suport del poble egipci i per la caiguda de Mubàrak. Així les coses, vaig pensar que l'acte sobre l'Iran devia ser per difondre i fer costat a les demandes de democràcia brutalment reprimides, des de fa un any i mig, per la dictadura clerical. M'equivocava: en obrir el programa, vaig constatar que consistia en un acte d'exaltació oficialista de la "revolució islàmica" del 1979, "inspiradora de les actuals revolucions àrabs". Sobre la manca de llibertats, les execucions, l'escena recent -feixisme pur- dels diputats del Majlis demanant a crits la pena de mort per als opositors, ni una paraula.

Una setmana després, la mateixa Paz Ahora, amb el suport d'organitzacions afins i d'Izquierda Unida, promovia convocatòries de rebuig contra la visita a Madrid del president israelià, Shimon Peres, titllat de "coresponsable del genocidi del poble palestí". Que, simultàniament, el tirà Gaddafi ofegués el poble libi en un bany de sang, no ha merescut d'IU, ni d'Iniciativa, ni de Paz Ahora, ni dels sempre diligents intel·lectuals antiisraelians, cap indignada manifestació de condemna.

stats