A veure, diverses coses. Per entendre què va passar diumenge cal anar al cementiri. S’hi passegen. S’ho miren tot. I pregunten a qui té informació de primera mà. A qui, realment, toca de peus a terra: les plantes. Endavant. Interroguin l’amic xiprer. O l’amiga palmera. O els rosers, el romaní, l’espígol... Ells tenen la resposta. Font directa. No busquin més. No trobaran en un cementiri una pomera, un perer o un cirerer. No n’hi ha. Elemental. Si agaféssim un préssec, o un kiwi, ens estaríem menjant el padrí, la tieta o el cosí. La reflexió antropofàgica és d’un dels nostres clàssics més desconeguts: Celestí Barallat. El seu poc-seller Principios de botánica funeraria (1885) és lapidari pel que fa a la vegetació dels cementiris. Barallat és un dels pares dels cementiris moderns a Europa. Som europeistes fins i tot en l’avantguarda de la mort. És el debat del segle XIX: el dret a decidir dels cementiris. Les ciutats es fan grans i cal aclarir què es fa amb els morts. És el destí. Es construeixen, paral·lelament, les grans metròpolis i necròpolis. La discussió és pública, intensa, mou cel i terra. Cal decidir: cementiris com jardins o com deserts. Verd versus marró. Xiprer o cactus. Palmera o ortiga. Vida o mort. Barallat defensa la nova botànica funerària com un simbolisme de vida. Com el passaport cap al viatge etern. Per això els xiprers broten d’un més enllà d’arrels i s’eleven al firmament infinit com un míssil de continuïtat.
DIUMENGE MOLTA GENT va fer cas de Barallat. Molta gent va entendre que no podem menjar-nos a nosaltres mateixos. Som més un xiprer que una pomera. Tots els catalans quan caminen cap al xiprer ho veuen clar. Distingeixen la malva natural de l’argelaga de plàstic. Tota aquella gent gran: a prop de la mort, votant vida. I les llàgrimes. Si comptés totes les persones que he vist plorar es podria muntar una multinacional de llàgrimes d’esperança. Per què ploraven? És cert, ploraven pels que no hi són. Era un dels actes d’espiritisme col·lectiu més grans que s’han fet mai. Ploraven pel pare, la mare, el tiet i la tieta que hagués volgut votar i ja no hi és. Però crec que diumenge molta gent plorava perquè assistíem a un funeral definitiu: el del 1714. Aquesta malaltia crònica que no ens deixava viure. Zombis del 1714. Morts vivents d’una derrota. Làpida que ens ha tingut sempre com un entrecot a la brasa. Ens hem cuit a la barbacoa del 1714. Volta i volta. Per això moltes de les llàgrimes que vam veure diumenge eren lentes. No era un funeral oficial, era un funeral popular. Són els que tenen més gent amb els ulls oberts, els que tenen més cistells de plors. Es va plorar més que en totes les manifestacions que s’han fet aquests anys. És el que tenen els enterraments quan es veuen les cares. Perquè diumenge hi havia persones que no es veien les cares des de feia segles. Li van cantar les absoltes a la tristesa, a la derrota. Li van clavar una estaca al hamletisme català. El dubte al taüt. La llàgrima com a prozac col·lectiu. Les llàgrimes van ser el pluviòmetre del país que assaona els xiprers.
MALGRAT LES ESQUELES, malgrat els rèquiems d’un govern espanyol de rosari d’olor d’all, malgrat les imputacions dels enterramorts, malgrat tot, diumenge hi va haver una desimputació funerària. Són els nostres morts. Som nosaltres els que enterrem el cadàver. És cert que no hi era tothom. I és cert que encara hi ha gent que viu en un dol permanent. També s’hauran de fer una reflexió que ja no podran defugir. Corre paral·lela als xiprers de passaport etern de Barallat al segle XIX. La majoria de les persones que emigraven, aleshores, als Estats Units marxaven perquè volien deixar enrere un cementiri de present per viure en un jardí de futur. Som sempre nosaltres els que hem de donar el dol per acabat.
