Desobediència i arbitrarietat

La majoria de sistemes legals actuals assumeixen i apliquen instruments per garantir la llibertat personal i refrenar l’acció estatal arbitrària. Les detencions han de ser temporals, i un jutge sempre ha de determinar si la detenció ha sigut procedent, si hi ha delicte, i si aquest delicte requereix una detenció prolongada ateses les proves, circumstàncies i agreujants. Naturalment, estem parlant d’una teoria i, encara que la història l’ha concebut per protegir el detingut, la mateixa història ha creat nombroses excepcions que acaben consolidant força instruments per a la detenció arbitrària.

El cas de Sergi Rubia presenta prou característiques, i proves, per ser definit com una detenció arbitrària. Sergi Rubia va ser detingut el 28 de maig després d’una concentració, conflictiva, en defensa de Can Vies. En passar a disposició judicial es va decretar contra ell presó preventiva. Les proves que presenta la seva defensa són sòlides en la demostració que hi ha dubtes sobre el suposat delicte imputat. Fins i tot assumint la hipòtesi que fos culpable d’haver cremat contenidors, per què apliquem presó preventiva a algú acusat de desordres públics? Què ha fet que, de tots els detinguts aquell 28 de maig, Sergi Rubia hagi sigut l’únic de qui s’ha valorat que tenia risc de reiteració del delicte? L’arbitrarietat és encara més flagrant davant la situació creada per l’Audiència de Barcelona i el jutjat penal 28 en l’alliberament de Sergi Rubia. S’ha de tenir en compte que en cas de judici -programat per al setembre- i hipotètica sentència condemnatòria, la condemna no implicaria pena de presó. Però Sergi Rubia ha hagut de passar més de tres setmanes a la presó.

L’estat ha de recordar als ciutadans que és l’estat. Ho fa aplicant el criteri de l’arbitrarietat, tot desafiant legalment els seus propis límits legals en les detencions arbitràries, per garantir-se un ple exercici d’arbitrarietat. El desordre és una provocació, un capgirament de l’ordre i un desafiament de l’autoritat, sigui de la natura que sigui. És per això que l’estat disposa d’instruments repressors per actuar de manera decidida i arbitrària a fi de tallar de soca-rel la natura dels aldarulls, de la revolta urbana, de la desobediència, o com se’n vulgui dir. La legalitat, democràtica o no, es garanteix la capacitat d’actuar fins i tot per sobre de drets i empares legals. La repressió és molt més poderosa si és arbitrària, si és capaç de generar por. El coratge de la desobediència requereix assumir que pot tocar a qualsevol, ja sigui pacífic, ja sigui violent.

No conec personalment Sergi Rubia, de malnom Baggio ; algun cop vam interactuar a la Viquipèdia en català fa molts anys. En tant que membre de la colla castellera de Barcelona, Sergi Rubia ha tingut un ampli suport social i ressò mediàtic. Tanmateix, com recorda molt bé el col·lectiu anarquista de Barcelona de forma regular, hi ha una gran quantitat de presos polítics a Espanya i a Catalunya afectats per l’arbitrarietat de l’estat enfront de qualsevol manifestació de desobediència. Tenen poc suport social i nul ressò mediàtic. Poden acumular acusacions de tota mena, però en el fons, culpables o no, violents o no, el seu problema, el seu delicte és la desobediència a l’autoritat.

¿És lícita i legítima la desobediència a l’autoritat? ¿Ho és en totes les seves formes, fins i tot en democràcia? El pensador americà Henry Thoreau, conegut pel seu assaig Resistance to the Civil Government (1849), exposa amb claredat meridiana la separació entre la legalitat -llei- i la legitimitat -dret-: “No és desitjable cultivar el respecte per la llei, sinó més aviat pel dret. L’única obligació que tinc el dret d’assumir és la de fer el que considero correcte en qualsevol moment”. Thoreau desafia el poder de la massa, de la majoria i de l’autoritat, i eleva el jo, l’individu, contra els col·lectius que volen doblegar la seva voluntat i la seva consciència. Thoreau rebla: “No vaig néixer per ser forçat”. No nega en cap moment que el govern i la Constitució dels Estats Units siguin admirables i millors que molts altres governs i règims del món de la seva època. Però això no obsta perquè, en tant que individu i ciutadà, pugui resistir l’autoritat, sigui de la naturalesa que sigui, si la considera il·legítima parcialment o totalment.

En suma, per Thoreau el progrés significa avançar en l’autèntic respecte i dret de l’individu. Ni la democràcia ni l’estat són finalitats en si mateixos: solament serveixen per reconèixer l’individu com a màxim poder independent, del qual deriva tot poder i autoritat.

La Bíblia considera que tant l’autoritat com l’arbitrarietat tenen el mateix origen. Al Primer llibre de Samuel, capítol 8, Israel demana tenir un rei, com la resta de les nacions. Déu se sent profundament ofès, atès que aquesta imitació de les nacions gentils és un rebuig de la seva autoritat en tant que rei únic d’Israel. A través de Samuel, Déu adverteix que l’establiment de l’autoritat única -en oposició als jutges que Israel havia tingut fins aleshores- significarà la irrupció de l’arbitrarietat de l’autoritat pel que fa a la llei i els drets de les persones. Així i tot, la massa, la majoria del poble insisteix a voler un rei. Per consegüent, Déu imposa el jou de la monarquia, això és, una autoritat sobre Israel amb capacitat d’obrar arbitràriament contra els individus. De la Bíblia a Thoreau, el cas de Sergi Rubia ens il·lustra sobre la naturalesa de l’estat, de l’autoritat. On hi ha autoritat, hi ha arbitrarietat. I l’individu hi respon amb el recurs únic de la desobediència, mentre que l’autoritat s’assegura la seva pròpia continuïtat mitjançant la repressió.

Més continguts de

El + vist

El + comentat