Opinió 28/05/2014

Després de la tempesta, aiguats

i
Josep Ramoneda
3 min

1 . EFECTES EN CADENA. Havien de ser unes eleccions de tràmit i han estat una tempesta que, quan l’aigua comenci a baixar de les capçaleres, encara produirà algunes destrosses importants. Els principals partits de tres dels grans estats europeus, França, el Regne Unit i Espanya, han rebut un càstig molt considerable. De moment, només ha caigut Rubalcaba. Però sembla impossible que el president Hollande pugui arribar al final del seu mandat, per molt que Valls, una estrella ben efímera, en un vergonyós gest oportunista, anunciï una baixada d’impostos l’endemà de la desfeta. Si l’agonia d’Hollande s’allarga és simplement perquè la dreta, esgotada per les batalles internes, no ha capitalitzat el fracàs socialista i ha patit la humiliació de ser avançada pel Front Nacional. Al Regne Unit, la revolta dels diputats conservadors contra David Cameron ja ha començat. I allà manen més que l’aparell: quan veuen la seva posició en perill no tenen cap escrúpol per acomiadar el líder. En l’horitzó immediat, el referèndum sobre Europa es converteix en un malson per als dos principals partits i en una assegurança de vida per a l’extravagant UKIP. A Espanya, el PP ha tingut una davallada descomunal que en qualsevol altra circumstància hauria estat l’anunci de la seva derrota l’any vinent, però l’ensorrament socialista i la dispersió de vot li han donat vida. La resposta de Rajoy, amb la seva indolència habitual, és que ha guanyat el PP, que populars i socialistes europeus sumen una majoria àmplia i que ha encarregat un estudi dels resultats electorals. És a dir, no ha passat res. Un dia els electors l’enviaran a casa i no sabrà per què.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Quin és el denominador comú d’aquestes tres ensulsiades? Evidentment, la crisi de la socialdemocràcia, que com que ja estava anunciada, és el primer que es veu. Però també el cansament de la ciutadania amb uns partits institucionals que viuen en un món a part, i el desprestigi absolut de les institucions europees. Vegem qui se’n salva i ho entendrem millor: Angela Merkel i Matteo Renzi, que conjuguen projecte polític i acció sense transferir les culpes als altres. Merkel ja hi porta temps. Ha pres la mida als alemanys i ha utilitzat el seu poder per fer una Europa a la seva conveniència. Hi ha una dada que ho diu tot: la satisfacció dels alemanys amb la situació econòmica duplica la dels anglesos i multiplica per deu la d’espanyols o francesos. Matteo Renzi ha convençut els italians que té projecte i capacitat d’acció i, amb l’abraçada de l’ós, ha estrangulat el berlusconisme. Quant durarà? El problema és que el sistema es desequilibra arreu per falta d’alternativa. I això és perillós sempre, però especialment quan el feixisme torna a sembrar per recollir el malestar de les classes populars, després dels anys del miratge en què es va voler fer creure que tots érem classe mitjana. La dreta i l’esquerra institucionals han deixat massa gent a la intempèrie. Després de la sacsejada, política. Que tornin els projectes clars i confessables.

2 . EL PODER DEL VOT. A Catalunya, ara com ara, no hi ha un projecte alternatiu al sobiranista. Fora d’ell només hi ha dispersió, propostes de difícil articulació que no configuren cap model. El millor aval del sobiranisme és la claudicació del PP i del PSOE, que han renunciat a lliurar batalla política, i es limiten a la pura negació de la hipòtesi secessionista. Certament, estem davant d’un conflicte de poder, amb forces desiguals, perquè el sobiranisme no té ni els instruments de l’Estat, ni la complicitat internacional, ni el suport d’un poder econòmic i financer fort. La seva força depèn dels vots. I no es pot deixar enlluernar per la migradesa electoral del seus adversaris. L’independentisme encara ha d’acumular molt de capital polític. Quan només es té la força dels vots, se’n necessiten molts i molts.

stats